La fotografia i les Avantguardes històriques

Paral·lelament als primers anys de postguerra de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), la fotografia en algunes ocasions s’adscriu a determinats corrents artístics, participant en aquests moviments de manera més o menys conscient i coincidint en punts amb les manifestacions avantguardistes. 

El moviment Dadà va propiciar la tècnica del fotomuntatge que John Heartfield (1891- 1968) va desenvolupar, al igual que Raoul Hausmann (1886-1971), descobridor ded'aquesta tècnica utilitzada com instrument de propaganda antibel·licista i desprès antinazi. També van utilitzar el fotomuntatge artistes que pictòricament pertanyien a diferents corrents, com Paul Citroën, format a la Bauhaus i fundador de la Nieuwe Kunstschool; Georg Grosz, de la Nueva Objetividad, o la dadaista Hannah Höch. Max Ernst també utilitzarà el fotomuntatge a la seva etapa surrealista. Al 1918, Chistian Schad (1894-1982) proposa les  seves schadografies, que uneixen la técnica del fotograma i el collage.

John Heartfield, Adolf el Superhome, s'empassa or i vomita escombraries, 1932

El Futurisme va seguir interessant-se per la fotografia i en la seva relació amb el moviment, preconitzat per Marinetti. Fotomontatges, imatges superposades i fotogrames es seguiran utilitzant en les obres de Fortunato Depero, Tato o Luigi Veronesi. 

Alfred Stieglitz (1864-1946) va obrir perspectives com a precursor d’ aquest mitjà d’ expressió. Al 1902 va organitzar un grup al qual només es podia entrar per estricta invitació, Photo-Secession, amb l’objectiu de forçar al món de l’art a reconèixer la fotografia "como un mitjà distintiu d’expressió individual." Entre els seus membres es trobaven Edward Steichen, Gertrude Kasebier, Clarence H. White, y Alvin Langdon Coburn. Photo-Secession va portar a terme les seves pròpies exposicions i va publicar Camera Work, una prestigiosa revista fotogràfica, entre 1902 i 1917. Al 1917 es va veure obligat a cancel·lar la publicació de Camera Work i a tancar la galeria “291”, al entrar en la guerra els Estats Units. Al 1925 obre la Intimate Gallery i exposa Paul Strand (1890- 1976). Al 1929, amb la sala An American Place, promociona la fotografia. 

Entre els surrealistes destaquen Max Ernst i Paul Eluard, amb fotomuntatges i collages i a la revista del moviment, La Révolution surréaliste, es van publicar fotografies de Atget i la seva col·lecció d’aparadors parisencs, amb una visió surreal del quotidià. El grup va promocionar les primeres fotografies de Cartier-Bresson (1908-2004) i les seves visions parisenques suburbials. Al 1947, Cartier-Bresson cofunda amb Robert Capa, Bill Vandivert, David Seymour i George Rodger la agència Magnum.

Eugène Atget, Avenue des Gobelins, 1925

Man Ray, rere el contacte amb els dadaistes, es va relacionar amb el Surrealisme i, a més de la pintura, es va dedicar al retrat fotogràfic, fins i tot va ser fotògraf de moda a Estats Units. La seva versatilitat li va permetre realitzar pel·lícules cinematogràfiques i rayogrames, fotogrames utilitzant objectes sobre el paper emulsionat i realitzant també imatges solaritzades. Cal destacar a Berenice Abbott, deixeble de Man Ray, a París, o a Hans Bellmer, entre altres representants del Surrealisme. 

Man Ray, Rayografia, 1922

Alexander Rodchenko (1891-1956) i El Lissitski (1890-1941) son els màxims representants del moviment constructivista. Rodchenko va il·lustrar els poemes de Maiakovski al 1923 utilitzant el fotomuntatge i, a les seves fotografies s’imposa, l’ enfocament oblic, plans zenitals o nadir, presses en picat del paisatge urbà. El Lissitski també s’adscriu al Suprematisme i es va relacionar amb la Bauhaus, en la que Lazlo Moholy-Nagy (1895-1946) durant la República de Weimar (1919-1924) va introduir aquesta disciplina. La seva publicació Pintura, Fotografia, Film, apareguda al 1925, constitueix el vuitè volum dels Llibres de la Bauhaus i es un dels principals pilars de la fotografia. En aquest volum, Moholy-Nagy establia una relació entre la pintura i la fotografia.

Alexander Rodchenko, On the telephone, 1928

Laszlo Moholy-Nagy, Konstruct, 1923

La fotografia va adoptar un paper documental de reproducció gràfica, alliberant a la pintura i potenciant la seva tasca  plàstica, cada vegada més allunyada de la representació fidel de la realitat. Durant les Avantguardes, la fotografia adopta una estètica pictorialista i posteriorment l’abandona, sorgint una tendència purament fotogràfica, en la recerca d’una claredat rigorosa del quotidià, la "fotografia directa" (straight photography). 

 En conclusió, a la modernitat es tendeix a destruir els principis de la tradició, on la manifestació més concreta de l’home lliure es dona en allò artístic, experimentant contínuament i innovant, on només importa la sensació instantània i el sentiment que sorgeix de l’individu.