La crisis de la Modernitat que a partir de mitjan
segle XX va començar a afectar el pensament i la cultura occidentals, així com
la salvatge mercantilització de l’art, provocaren una profunda reflexió entre
els cercles intel·lectuals i artístic del moment, que varen arribar a
qüestionar-se tot allò realitzat fins al moment i fins i tot varen posar en
dubte l’eficàcia del mateix concepte d’ “avantguarda”.
Alguns artistes reaccionaren davant del circuit
comercial en el que l’art s’havia vist
immers durant les darreres dècades i començaren a proposar nous registres
d’expressió que apostaven per un tipus d’art que no pogués ser comprat ni
venut, en última instància, un art al marge del mercat i testimoni de la
actuació efímera dels creadors en un lloc i temps determinats de la qual només
la fotografia o el vídeo en deixarien constància. Aquestes noves formes
d’expressió van ser la performance, el happening i l’environment.
Les dues primeres acostumen a confondre’s i, en ocasions, s’utilitzen
indistintament ambdós conceptes per referir-se a una mateixa realitat. Per performance s’entén aquella manifestació
artística amb un guió tancat que pretén suscitat quelcom en l’espectador, però
sense esperar la seva intervenció; mentre que en el happening el guió de l’artista és completament obert i per a la
seva completa realització és necessària la participació de l’espectador. Per la
seva banda, l’environment és la
creació d’un espai tridimensional (permanent o efímer) on el propi artista i
l’espectador poden tancar-s’hi i experimentar múltiples sensacions visuals,
olfactives, auditives, tàctils i, fins i tot, cinètiques. No obstant, ens
centrarem en les dues primeres manifestacions per estar aquestes estretament
vinculades a una nova tipologia artística que començà a tenir molta força a
partir dels anys 60. Ens estem referint al body
art o art corporal, en el qual el cos humà (tant el de l’artista com el de
terceres persones) esdevé el subjecte i l’objecte de creació, és a dir, es
converteix en un mitjà o instrument d’expressió. Un dels seus precursors va ser
Yves Klein, qui en les seves cèlebres “antropometries” convertia les seves
models en “pinzells vius” en amarar els seus cossos amb pintura (Blau Klein Internacional)
per després deixar les seves marques en grans fulles de paper blanc disposades
al terra, convertint així el procés de creació en pràcticament un ritual en el
que la interacció del cos resultava quasi més importat que el resultat de
l’actuació. En aquest sentit, totes les seves acciones es van realitzar davant
de fotògrafs i periodistes per tal que deixessin testimoni de la seva
aristotèlica idea segons la qual era la forma la que es deixava revelar per
mitjà de la pintura i l’empremta.
 |
| Yves Klein, Antropometries, 1960 |
En altres ocasions, en canvi, accions de lo més quotidianes i simples es
convertien en el tema principal d’aquestes actuacions. Així, el polifacètic
Andy Warhol – fent gala de la seva categoria d’home-espectacle – va filmar-se a
si mateix menjant una hamburguesa, Bruce Nauman es va retratar en el moment en
el que escopia un raig d’aigua per al boca, titulant la seva obra Retrat d’artista com a font, i fins i
tot l’italià Piero Manzoni va arribar a l’extrem d’enllaunar els seus
excrements i comercialitzar-les amb el nom de Merda d’artista, venent-les al preu de cotització a la borsa del
gram d’or, i demostrà així el nivell de mercantilització al qual havia arribat
la producció artística.
 |
| Bruce Naumann, Autorretrat de l'artista com a font, 1967 |
 |
| Piero Manzoni, Merda d'artista, 1961 |
D’altra banda, nombrosos artistes van convertir la performance en la
via més radical d’expressió del seu món interior, i van arribar fins i tot a
exposar el seu cos a situacions extremes, fent així de l’alienació, el
masoquisme, el dolor i la sang (tant real com simbòlica) els eixos vertebradors
de la seva acció. Aquest és el cas de Joseph Beuys i el seu comportament sota
els efectes del LSD, Chris Burden i el seu tret verídic al braç a Shoot (1971), Dennis Oppenheim i la seva
exposició solar excessiva amb un llibre sobre l’abdomen, Orlan i les seves
constants operacions de cirurgia estètica o Gina Pane i les seves múltiples
laceracions amb ganivetes d’afaitar.
 |
| Dennis Oppenheim, Posició de lectura per a una cremada de segon grau, 1970 |
Davant d’aquest panorama a vegades ha sigut difícil separar la performance i el happening dels rituals més primitius en els quals les altes dosis
de crueltat i sexualitat tenen una gran importància. El precursor d’aquesta
tendència fou el denominat “Accionisme Vienès”, que va convertit els “misteris
orgiàstics” en la via d’expressió per excel·lència; posteriorment, altres
personalitats varen optar per procediments similars per drenar, a través de la
catarsis que suposava l’esdeveniment artístic, els seus fantasmes interiors.
Aquest és el cas de la sèrbia Marina Abramovic i les seves mobroses accions en
les que feia front als horrors viscuts a la Guerra dels Balcans, la cubana Ana
Mendieta i els sacrificis d’animals per denunciar la situació d’inferioritat
del gènere femení, o l’espanyola Pilar Albarracín, qui en els darrers anys ha
fet de la sang un dels components fonamentals de la seva creació. Aquesta
artista, de gran projecció internacional, ha aconseguit recórrer a l’ús
reiterat dels estereotips per destacar la importància de la diferència, tant
cultural com de gènere. A Toilette (1991), Prohibido el cante (2000) o La
cabra (2001) assistim a
durs rituals que no deixen indiferent a l’espectador i que serveixen a
l’artista per qüestionar-se críticament sobre aspectes de la nostra història
més recent sense perdre mai de vista els continguts feministes.
La llista d’artistes que des de fa mig segle han optat per aquest tipus
d’actuacions és infinita. Cadascun d’ells tenia motivacions diferents, un modus operandi divers i un llenguatge
molt particular. Però malgrat això, tots compartien un mateix principi:
provocar una reacció mental en l’espectador, ja fos positiva o negativa. El que
importava era fer-lo sortir de l’estat d’anorreament en el que es trobava –
fruit de l’acomodament al que havia arribat gran part de l’art en substituir el
compromís per la comercialitat – a través d’una forma artística que reaccionava
contra els procediments tradicionals i el convidava a experimentar més enllà
del sol objecte físic.
Links:
No comments:
Post a Comment