Nous llenguatges: Primeres Avantguardes històriques (1895-1914)

Una de les principals característiques que defineixen el final del segle XIX és l'anomenada Segona Revolució Industrial. El ferro, molt emprat en el ferrocarril al començament del segle, donà pas a l'acer, l'alumini i el coure. Aquests nous materials van permetre un gran desenvolupament en l'arquitectura com bé en són exemples la Torre Eiffel de 1889 o les construccions pròpies de l'Escola de Chicago, els gratacels, on el metall es combina amb el vidre. Però el coure es va utilitzar especialment en relació a un altre dels grans invents de finals del segle XIX, la instal·lació de llum elèctrica, gràcies als avenços de Thomas Alva Edison. L'últim invent important del segle va ser l’automòbil. A Europa va arribar el 1889 de la mà d’Armand Peugeot, amb un primer prototip de 4 rodes i amb un motor Gottlieb-Daimler que funcionava amb gasolina. Poc després, Henry Ford feia el propi als Estats Units amb el Ford-T, el qual comportaria grans avenços en la producció en cadena.

Louis Sullivan, Magatzems Carson, 1899

Alguns d'aquests avenços tecnològics, com ara la producció en cadena o la llum elèctrica, van influir terriblement en la societat, allargant i endurint les jornades laborals. Tot plegat, va contribuir al creixement de les ideologies socials i els moviments obrers, que de fet es venien desenvolupant des de les revolucions de la primera meitat del segle i que culminarien amb la Revolució Russa de 1917. Mentrestant, es continuava mantenint una estructura social molt classista, on la nova burgesia era qui controlava l'economia. Tot i així, la barreja entre classes era inevitable, les fronteres eren cada cop més primes i els boulevards i cabarets es convertiren en llocs on les etiquetes no importaven, erigint-se com santuaris de llibertat. Així, les angoixes existencials i socials presents al segle XIX van marcar la producció artística del canvi de segle, predominant a tots els nivells un sentiment de “decadència” que va manifestar-se de moltes maneres. A l’àmbit de la literatura va sorgir el corrent Decadentista (amb J.K. Huysmans com a principal exponent), essent presents aquest tipus d’escrits a la premsa del moment, en forma de crítiques o poemes, majoritàriament. A la plàstica, i molt lligat amb el Decadentisme, va agafar embranzida el Simbolisme, il·lustrant magistralment la temàtica decadent ambientada en paisatges onírics o macabres, tocant moltes vegades l’Ocultisme, a la vegada que el món interior i els sentiments de l’artista-creador esdevenien els protagonistes principals. En aquest sentit, és convenient destacar l’impacte que va suposar la teoria de la psicoanàlisi de Sigmund Freud, publicada el 1896, que va obrir les portes de l’inconscient i repercutí a la vida quotidiana, marcant indefectiblement la percepció de la realitat de la societat del segle XX.

Jean Delville, Les Trésors de Sathan, 1895

Al mateix temps, els artistes amb una posició més acomodada reflectien els ambients propis de la burgesia enriquida i aquí, hi tenien cabuda les últimes novetats en entreteniment, com ho eren el fonògraf de Th.A.Edison o el cinematògraf dels germans Lumière. El vals, l'òpera o el ballet rus també esdevingueren fonts importants d’inspiració per a aquest tipus d’art social. Per altra banda, alguns artistes van voler defugir de la realitat burgesa i els seus gustos (adequats, molt sovint, als preceptes academicistes) i van crear les bases dels moviments plàstics que haurien de veure la llum a començaments del segle XX. En aquest sentit podem anomenar dos pintors del nord d’Europa, James Ensor i Edvard Munch, que van recuperar – en la línea dels decadentistes –  el sentiment romàntic d’expressió de la subjectivitat pròpia de l’artista i la plasmació dels aspectes més sòrdids de la realitat (la mort, les obsessions, la solitud, la moralitat) tot utilitzant un estil molt propi que posava l’accent en el color i el traç personal.

James Ensor, La mort i les màscares, 1897

Edvard Munch, Madonna, 1895

La interpretació de la llibertat individual mitjançant una utilització lliure dels colors va ser diferent segons l’àmbit geogràfic i, d’aquesta manera, podem distingir dues corrents noves: el Fauvisme a França i l’Expressionisme a Alemanya.

El Fauvisme va sorgir a França el 1905 i aquest nom li ve donat del qualificatiu de “feres” (fauves en francès) amb què el crític d’art Louis Vauxcelles va descriure les obres exposades que seguien aquest estil al Saló de Tardor de París (1905). La càrrega cromàtica de les obres de H.Matisse, A.Derain o M.Vlaminck, en detriment del dibuix, contradeia tots els cànons acadèmics, evidenciant una postura transgressora que posava de manifest la voluntat de canvi i innovació d’aquests artistes, que reaccionaven d’aquesta manera contra l’Impressionisme que imperava en aquell moment.

Henri Matisse, L'alegria de viure, 1905

L’Expressionisme alemany va voler fer també del color la seva arma més punyent, però van donar a les seves obres una dimensió més profunda en exposar amb elles la seva problemàtica interior com a individus. En el cas del grup que va iniciar el moviment expressionista, die Brücke (el Pont), el 1905 a Dresde, el seu estil responia als desitjos de fugir de la realitat urbana i burgesa que els envoltava, buscant un estat de puresa que reflectís els seus desitjos de llibertat. Per això, E.L.Kirchner, M.Pechstein o E.Nolde, van voler ambientar les seves obres en una Natura en estat salvatge i, pel que fa a la figuració humana, van recórrer a l’estil “primitiu” dels pobles d’Àfrica o Oceania, que coneixien gràcies a les col·leccions etnogràfiques i els gravats. En aquest últim cas, sovint van inspirar-se als escenaris dels cabarets i circs de la ciutat, que tanmateix, li proporcionaven a aquest grup d’artistes la llibertat que tan anhelaven.

Erns Ludwig Kirchner, Monocicle, 1911

Al sud d’Alemanya, es va configurar un altre grup d’estil expressionista, der Blaue Reiter (el Genet Blau), que compartia amb el seu veí del nord –amb el que de fet va col·laborar en diverses ocasions – la recerca de la llibertat; però, a diferència d’aquells, les seves obres volien aprofundir en una dimensió espiritual que posava a prova l’art com a catalitzador dels desitjos de renovació d’aquesta joventut. Seguint aquesta línea, W. Kandinsky va crear la que és considerada com la primera obra abstracta, seguit per aquest camí per alguns dels seus companys, com F. Marc.

Wassily Kandinsky, Primera aquarel·la abstracta, 1910

L’actitud rupturista amb la tradició, així com la volguda creació d’un art adequat als temps que vivien, va impulsar els artistes d’aquest moment a l’experimentació, essent el Cubisme l’exemple més paradigmàtic i la culminació de tot aquest procés. Als voltants del 1910, un conjunt d’artistes influïts per l’estil de Cézanne van exposar la seva obra al Saló dels Independents de París, presentant al públic uns llençols que feien de la realitat una simplificació geomètrica que trencava amb tota la tradició artística anterior. Com els expressionistes, els cubistes van fer de les arts populars de pobles llunyans – “primitius” – el seu model a seguir, rebutjant les figures mimètiques dels cànons clàssics. Però, a diferència d’aquells, les obres de P. Picasso, G. Braque i J. Gris, van aprofundir més en la geometria dels cossos fent, en últim terme, un plànol geomètric de tot el que els envoltava, simplificant-lo al màxim i, a la vegada, deconstruint la realitat amb un nivell intel·lectual que va incloure, per primera vegada a la Història de la pintura, la quarta dimensió (el temps).

Paul Cézanne, Mont santa Victoria, 1902

Pablo Picasso, El flautista, 1911

 Amb l’adveniment de la I Guerra Mundial, molts dels artistes d’aquestes Primeres Avantguardes van desaparèixer, be perquè van modificar el seu estil o bé perquè van morir al front; però les pautes d’un nou llenguatge ja estaven escrites, nascudes de la insubmissió a les directrius socials i artístiques del moment, marcant així el desenvolupament de l’art de tot el segle XX.