Les Segones Avantguardes històriques (1914-1939)

L’adveniment de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) va influir notablement en l’aparició de noves corrents artístiques com a reacció als horrors viscuts pel conflicte. Tot i així, prèviament a aquest tràgic esdeveniment s’havia gestat el Futurisme, un moviment –a la vegada pictòric i literari- que començaria, gràcies a l’ impuls de Filippo T. Marinetti, amb la publicació del Primer Manifest Futurista al diari parisenc Le Figaró el 20 de febrer de 1909. En ell es defensava l'agressivitat, la temeritat, el salt mortal, la bufetada, el cop de puny i la guerra... tot un al·legat en pro de la rebel·lia explícita, una rebel·lia cap a la que aquests artistes i intel·lectuals van definir clarament com un món en crisi, equivocadament aferrat al passat i a les seves tradicions. Per a trencar amb aquests tradicionalismes que oprimien a la societat del moment, proposaven una cultura en la qual els sorollós frenesí de la vida moderna, les màquines, l’esport, les guerres i els vehicles en moviment es convertissin en els eixos principals. Per això, en els quadres de G. Balla, G. Severini, L. Russolo o C. Carrà es respira la velocitat i el moviment a través de la desmaterialització dels objectes i la multiplicació de les imatges. No obstant, quan aquests artistes defensaven l’agitació de la guerra, desconeixien, en efecte, la magnitud que aquesta, a posteriori, adquiriria. Només en aquest sentit es pot dir que la guerra va contribuir a la cultura. Així, el seu pensament no deixaria indiferent al món artístic, donat que va donar pas immediat als moviments Dadà i Surrealista.

G.Balla, Dinamisme d'un gos amb corretja, 1912

Desprès de la Guerra, van sorgir moltes generacions d’artistes i intel·lectuals que van optar per reflectir a través de la seva obra els traumes viscuts amb gran cruesa i sense contemplacions. Aquest va ser el cas de la denominada Nova Objectivitat (Neue Sachlichkeit), un moviment artístic sorgit a Alemanya a començaments dels anys 20 que va vaticinar i retratar l’horror de la guerra i del règim nazi. Per a tal fi, els artistes van utilitzar en benefici propi les possibilitats formals que  brindaven els diferents moviments d’avantguarda. De fet, la Nova Objectivitat formava part d’una tendència més amplia a Europa i a Amèrica del Nord orientada cap a formes precises i moderades. Durant un temps, Berlín va encapçalar la cultura modernista, circumstància que va canviar completament el 1933, amb la caiguda de la República de Weimar i la presa de poder dels nazis. La influència dominant en moltes obres de la Neue Sachlichkeit, al igual que en el Surrealisme, va ser Giorgio de Chirico, si bé van ser altres artistes com George Grosz (1893-1959), Max Beckmann (1884-1950) i Otto Dix (1891-1969), els que es convertirien en els seus representants més destacats. 

G.Grosz, Metròpolis, 1916

En altres casos, l’actitud de rebuig a la guerra es va manifestar mitjançant moviments que, com el Dadaisme, arrancaven del esperit contracultural i antiartístic de nombrosos artistes i intel·lectuals. Aquesta corrent, va sorgir per primera vegada a Zuric, on l’any 1915 un grup d’artistes pacifistes van crear el “Cabaret Voltaire”, que es convertiria en la seu del moviment dadà fins 1920. Allí, Hugo Ball o Emmy Hennings llegien poemes o feien actuacions diverses, sempre en contra de l’ordre establert. Posteriorment, l’ideari dadà es va estendre a altres ciutats (Nova York, París, Berlín, Colònia o Hannover), però en totes les seves variants es basava sempre en els mateixos principis, a saber, la dessacralització de l’obra d’art –que s’observa en les obres de Marcel Duchamp, Kurt Schwitters o Man Ray –, una llibertat desenfrenada dels artistes i l'adopció d’una actitud nihilista davant la vida, on l’atzar tenia molt a veure. 

M.Duchamp, Font (urinari), 1917

J.Heartfield, Terra asolejada, 1919

Estretament vinculat al moviment Dadà, va sorgir a París el Surrealisme, un moviment artístic i literari que es va començar a forjar a la dècada dels anys 20, al voltant de la personalitat del poeta André Breton. A la primera definició del Manifest Surrealista (1924), aquest el defineix com “Substantiu, masculí. Automatisme psíquic pur, mitjançant el qual s’intenta expressar, verbalment, per escrit o de qualsevol altre manera, el funcionament real del pensament. És un dictat del pensament, sense la intervenció reguladora de la raó, aliè a tota preocupació estètica o moral”. La pintura solament s'esmenta en una nota a peu de pàgina, no obstant es defensen els dos principals camins oberts al pintor surrealista: l’automatisme i el trompe-l’oeil. Entre la dècada de 1920-30 s’incorporen diversos artistes, com Miró i el seu automatisme psíquic pur, Dalí - que utilitzava imatges preses dels somnis mitjançant el mètode paranoicocrític - o André Masson, atret també per l’automatisme psíquic. La Exposició Internacional del Surrealisme de 1938 a París va marcar l’apogeu d’aquest moviment abans de la guerra i l’exposició va oferir una mostra del que el Surrealisme havia produït en la fabricació d’objectes, més que en la pintura. La importància radica en "l’objecte trobat", transformat, encadellat, que pot funcionar de forma simbòlica, la qual cosa és especialment visible en l’obra de Magritte i Dalí.

R.Magritte, El model vermell, 1937

S.Dalí, El gran masturbador, 1929

Un altre escola artística important sorgida després de la Guerra va ser  la Bauhaus, que es va desenvolupar entre 1919 i 1933 a Alemanya i que va trobar en Weimar (1919-1924) i Dessau (1925-1932) els seus principals focus de difusió (a Berlín només perviuria sis mesos). Fundada per l’arquitecte Walter Gropius, la Bauhaus (traduïble per “Casa de la Construcció”) es va convertir en la més famosa escola de disseny, art i arquitectura d’Alemanya a través de la fusió de l’Escola Superior d’Arts Plàstiques i la Escola Superior d’Art i Oficis. La institució tenia com a missió procurar un ensenyament basat en una sòlida preparació per als oficis, fomentant sobre tot el coneixement dels materials, el seu ús i el llenguatge de la forma. Els seus dos objectius prioritaris van ser, per una banda, aconseguir una integració total dels diferents gèneres artístics i dels sectors artesanals sota una certa supremacia de l’arquitectura i, per l’altre, orientar la producció estètica cap a les necessitats d’amplis sectors de població, és a dir, apropar les arts al poble, en la línia dels principis defensats al segle XIX per els artistes britànics de l’ Arts & Craft, com William Morris o John Ruskin. Pretenien, en últim terme, aconseguir un perfecte equilibri entre la forma i la funció de les obres, respectant sempre el principi de geometria, la funcionalitat i les línies rectes. En l’escola de Weimar, van confluir artistes i professors de diferents gremis artesanals que van contribuir a la renovació pedagògica de les escoles artístiques, dominades fins llavors per l’academicisme. Així, van ser importants les aportacions del Taller d’Arquitectura (W. Gropius, L. Moholy-Nagy), el Taller de Ceràmica (Th. Begler), el Taller Tèxtil (G. Stözl), el Taller de Mobles (J. Albers i M. Breuer), el Taller de Metall (M. Brandt)  i el Taller d’escultura  talla. 

W.Gropius, Edifici de la Bauhaus a Dessau, 1923-5

Després del trasllat de la seu de la Bauhaus a Dessau (1925), l’Escola va seguir funcionant, desenvolupant nous dissenys i realitzant aportacions interessants a la tipografia. Però amb l’auge del nacionalsocialisme i l’ascens de Hitler al poder, la Bauhaus va veure perillar la seva continuïtat i, després d’un breu període de sis mesos a Berlín, es va veure obligada a tancar les seves portes davant la pressió nazi, que s’havia intensificat arran de la caiguda de la República de Weimar. Davant d’aquesta situació, molts artistes van emigrar a Estats Units, on van continuar la seva carrera (J.Albers, H.Hoffmann...) amb bastanta fortuna. Tot i així, aquesta només era una de les conseqüències de l’arribada al poder d’una ideologia que prendria nombroses llibertats, es cobraria moltes vides i submergiria el país en una guerra de repercussions mundials.