Final de Segle: un moment crític

Si fem un cop d’ull a la Història, podem observar com, curiosament, la fi d’un segle ha estat viscuda per les diferents societats com un moment problemàtic. És lícit veure curiós aquest fet si es té en compte que el còmput d’anys varia segons la cultura en la que ens trobem i, dins d’aquesta, també ha sofert modificacions al llarg del temps. A Occident, on la cultura predominant ha estat la establerta pel Cristianisme, ens adonem que no és fins el segle VII (amb el Papa Bonifaci IV) quan s’estableix el còmput segons l’Era Cristiana, el punt de partida del qual és la suposada data de naixement de Crist. Abans d’aquest còmput va ser la fundació de Roma  (753 a.C.) la que va marcar el començament de les cronologies i, encara avui, si ens dirigim cap a un lloc on predominin unes altres religions (Islam, Budisme, Hinduisme), trobarem un altre tipus de cronologies que fixen els inicis a unes altres dates clau, bé per raons mítiques o històriques.

Tornant a l’àmbit europeu, marcat des de temps de l’emperador Constantí (segle IV d.C.) pel predomini d’una mentalitat banyada per les Escriptures Cristianes, els canvis temporals – especialment aquells referits al mil·lenni – van ser viscuts com a moments plens d’incertesa, on van sorgir multitud d’actituds vitals i socials. D’aquesta manera, trobem ja al segle X la primera gran “crisi” a nivell internacional a l’Orbe, derivada de l’equiparació del final del mil·lenni amb la fi del món, les bases de la qual han de buscar-se a l’Apocalipsi de Sant Joan. És en aquest marc on ressorgeixen amb força corrents filosòfiques presents de forma minoritària des del segle II (que precisament correspondria al mil·lenni segons la cronologia romana abans referida). Eremites, místics, santons, mil·lenaristes... són molts els que van predicar amb una forma de vida i normes morals que salvaran a la gent en un moment tan crític i, en conseqüència, aquestes corrents de pensament, van tenir també la seva contrapartida a l’art de l’època. Al segle XI va tenir lloc l’anomenada “Reforma Gregoriana” (en honor del Papa Gregori VII), amb una sèrie d’objectius principals que pretenien reformar l’Església catòlica, entre els quals trobem des del rescat de les formes de vida morals dels orígens del Cristianisme o la unificació de les institucions eclesiàstiques, fins l’establiment d’un tipus de litúrgia uniforme que trobava en el “cant gregorià” el seu pilar més ferm. Al camp de la plàstica, trobem entre els segles XI i XIII, a la Península Ibèrica, les transcripcions manuscrites de l’Apocalipsi als coneguts Beats, que il·lustren i comenten el text sacre a la vegada que posen de manifest la preocupació sobre aquest tema del clergat i la societat del moment.

Beat de Valcavado, Palència (Espanya), c.970

A mesura  que avançà el temps, la cultura medieval va evolucionar des d’aquesta marcada religiositat fins a obtenir un caràcter més obert. Això va culminar amb l’”Humanisme”, que va florir a la Península Itàlica entre els segles XIV i XV. És el moment en què publiquen la seva obra personatges de la talla de Boccaccio, Petrarca o Dante Alighieri, l’obra més insigne del qual és la Divina Commedia (1304-1321), que torna a incidir sobre la idea de salvació amb una configuració del Més Enllà cristià que recull les reformes del segle XI (Infern, Purgatori i Paradís). Al segle XV, a més a més, assistim al primer moviment del pèndol que sembla que domini les corrents culturals d’Occident des de llavors. Es torna la vista al llunyà passat grecollatí, idealitzant-lo i rebutjant les formes gòtiques o romàniques que recorden el passat immediat de l’Edat Mitjana. Aquest “gust” general vers allò clàssic – entenent per “clàssic” allò referit a l’Antiguitat clàssica de Grècia i Roma – es mantindrà fins ben entrat el segle XVI, quan – amb un nou moviment pendular – es rescata l’estil gòtic  i es configura el Barroc artístic, amb formes que són hereves, al mateix temps, del Renaixement immediatament anterior i del passat medieval que pretén dignificar.

Raffaello: Els desposoris de la Verge, 1504

Caravaggio, Cap de Medusa, 1597

Al segle XVIII es torna a produir  un canvi que retorna el protagonisme a les directrius clàssiques, ara ja passades pel garbell renaixentista, i l’Antiguitat grecollatina, així com els grans mestres del Quattrocento i el Cinquecento italians, són els models a seguir a les esferes culturals i artístiques que es van desenvolupar al voltant de les Acadèmies.

Jacques-Louis David, Belisari, 1784

Al segle XIX, finalment, es torna a reaccionar contra el corrent neoclàssic amb el Romanticisme, mirant de nou a l’Edat Mitjana (elaborant amb ella una imatge idealitzada de la que encara avui ens és difícil defugir) i a les cultures populars dels diferents països, així  com un gir cap a l’interior subjectiu de l’artista o creador que marcarà indubtablement l’art posterior.

Eugène Delacroix: La barca de Dante, 1822

La rapidesa vertiginosa dels canvis que podem copsar a mesura que avancem en la línea del temps ens situa a la segona meitat del segle XIX, quan el pèndol es mou per última vegada del mode com ho havia estat fent anteriorment. Els pensadors i artistes que van aparèixer cap a finals del segle XIX – el Fin de Siècle  francès – van adoptar diferents punts de vista (tant a favor com en contra d’una tendència clàssica o anticlàssica), i no són més que la culminació del recorregut historicoartístic plantejat.  Els academicistes van continuar defensant la perfecció formal i moral dels cànons clàssics, els esteticistes van donar protagonisme a l’art com a tal (l’art pour l’art o l’art per l’art), els decadentistes van recollir l’herència romàntica que es fixava en els aspectes més profunds de l’ésser adaptant-la als nous temps i, per citar només un exemple més d’aquest maremàgnum cultural, els modernistes van voler unir tècnica i estètica per tal de crear un art adient a la societat del moment.

Revista Jugend, 1900

És en aquest context “crític” – perquè està immers en un procés de canvi accelerat – en el què ens situarem per observar l’evolució de l’art i la societat del segle XX fins a l’actualitat, ja al segle XXI. 

Anne von B  i Aida Marín Yrigaray