The Post Age: rise of the USA in the global context

After the end of World War II would take place in the Unite States a major migration that would attract many artists from Europe, who would enhance in the country and significantly influence the evolution of art. In this sense, the first genuinely american post-war art movement was the known as Abstract Expressionism, which despite the focus on Noth-America would be indepted to the contribuitions of german artists such as Josef Albers and Hans Hoffmann. This trend, emerging by the middle of the 40's, was characterized, as its name suggests, by the use of abstraction because after the horrors of war, which had already been witnessed by photography and filming, art could no longer take as a reference neither the humane figure or any other figurative element. There was no place for figuration because the photography had release the art from the burden of represent the reality as faithfully as possible. The art critics Clement Greenberg and Harodl Rosenberg lead this trend were the main points were the predominance of the large formats, a rather limited chromatism and the expression of the agony of the artists throught agressive and violent lines or other formal resources inherited from Cubism and Surrealism. J. Pollock, W. De Kooning, L. Krasner, W. Baziotes or R. Motherwell became its most representatives creatives, althought there were big formal differences between them and they developed distinct careers. Within this movement it was developed the so-calle Action Painting, in which the canvas  turns rather a field of experimentation for artists by ignoring the racks and interacting directly with the picture as its seen in the work of Pollock, Tobey or Kline.

Jackson Pollock, Autumn Rythm (n.30), 1950

But alongside these trends, was also developed another movement with more color and compositions less “improvised”. We are referring to Post-painterly Abstraction, whose major exponents were C. Still, B. Newman, S. Francis, M. Rothko, M. Louis, K. Nolandor or F. Stella. The first five represented the most colorful side of this pictorical trends, while the other two were characterized by a sctrictly geometric mind that does not allowed the mixture of colors on the canvas, something called as Color-field-painting or Hard Edge.

Frank Stella, Hyena Stomp, 1962

By the mid-fifties there was a new artistic trend in reactions to the consumer society that found its roots in the works of K. Schwitters, the Cubist collages and Duchamp's readymade, namely, the Art of Assemblage, which in Europe became known as New Realism throught artists like César, D. Spoerri or Arman. In the american scene, artists such as S. Davis, R. Rauschenberg or J. Johns began to include elements of mass-advertising in their production, making use of trademarks or objects that eveyone knew, but depriving them of their funcionality and context to raise them up to the art's category. Perhaps the most extreme case is R. Rauschenberg whose works, usually saturated by images of mass culture, were made from things that he gathered in the streets of New York. 

Robert Rauschenberg, Monogram, 1955-9

This procedure was closely linked to the surrealist concept of the objet trouvé, which means that a particular object causing an association of ideas was put out of context, isolated from its function and was given a new symbolic charge, something that would also be taken to its ultimate consequences in the Pop Art throught the works of R. Hamilton or Paolozzi (Independent Group) in England; and A. Warhol, R. Liechtenstein, D. Hockney, J. Dine, J. Rosenquist and C. Oldenburg in America. Pop Art, a term attributed to the critic Lawrence Alloway, comes from the end of the decade of the 50's when young artists feed the art's language with street slang. In that sense, it is worth referring to the work of Richard Hamilton, usually considered the beginning of Pop Art: Just what is it that makes today’s homes so different, so appealing? , a collage in which can be read for the first time the word “pop”. Its main features are the use of popular culture images and themes taken from the world of mass communication, rejecting thematic and stylistic conventions in opositions to the elitist culture and providing an iconographic value to the society of consum. Also, most of these pop artists ostensibly altered the scale of everyday objects to elevate it to the status of painting and/or sculpture, in an attempt to dissolve the differences between high and low culture, breaking the bounderies between art and advertising. In short,  the idea was to deprive everything of its functional logic to give them a new reading, relying on the “vulgarization” of art in dealing with images of everyday life that had never before been bestowed aesthetic quality. This can be seen in the screenprinted works of Warhol that reproduced many times the famous Campbell's soup cans or the bottles of Coca-Cola. In the sculpture field, Claes Oldenburg is a key reference for understanding the approaches of Pop Art. We just need to take a look at his megalithic sculptures of everyday objects in contexts in which we don't spect to find them: clothespins, badminton's feathers, matches, apples, coffee's spoons, etc... However, it was Warhol who was a real turning point when he proved with his productions that artwork is no longer an unique piece but  it is thought as a product made in series.

Andy Warhol, Campbell's Soup I, 1969

Alongside with this artistic evolution, other artistic movements began their develop, in this case, based on the aesthetics of movement and requiring the interaction of the viewer. One of the most important, althought sometimes is related to just a single personality, was the Op Art, also known as Optical Art, a pictoric trend that demands an active attitude from the viewer. The inception of this movement are based on two different concepts of artistic specifity: the experimental tradition of the Bauhaus and the russian Constructivism. In the reception of this artworks there is a division between the physical phenomenon of light and color and, in this sense, it is interesting to note the production of Victor Vasarély, who develops an art of colors vibration throught the color experiments of the Bauhaus. On the other hand, in the field of sculpture, it was developed the so-called Kinetic Art which, as well as the Optical Art, takes the movement as its main theme and invited the viewer to contemplate the works from different perspectives. Thereby, in this work-objects the movement and the change take part of its essential composition. Frank Popper, in his book Origins and Developments of Kinetic Art, talks about the psycho-physiological reaction of the spectator and its integration with the three-dimentional artwork, endowed with movement without any motor and incorporating light. Among these kind of art we could talk specially about the work of Alexander Calder: the stabile and the mobile.  

Alexander Calder, Big Red, 1960

However, this was nothing new or innovative as artists such as L. Moholy-Nagy, M. Ray, M. Duchamp or A. Rodchenko had already experimented with it in the early 20's. From this we conclude that the second half of the twentieth century was a period of high artistic experimentation visible in the many different movements developed, some with bigger projection than others. But what is undeniable is that each and everyone of them helped to put the United States in the forefront of art, turning the country into the world's cultural centre for over fifty years.

L'Era Post: l'auge dels Estats Units al context global

Després de la fi de la Segona Guerra Mundial tindria lloc als Estats Units un importantíssim fenomen migratori que atrauria nombrosos artistes procedents de tota Europa que es consolidarien al país i influirien notablement en l'esdevenir de l'art. En aquest sentit, el primer moviment artístic de post-guerra genuïnament americà fou el denominat Expressionisme Abstracte, el qual malgrat focalitzar-se a Amèrica del Nord seria deutor de les aportacions que artistes alemanys com Josef Albers o Hans Hoffmann portarien a terme en el panorama artístic. Aquest corrent, originat cap a meitat de la dècada dels quaranta, es caracteritzava – com el seu nom indica – pel recurs de l'abstracció; i és que després dels horrors de la Guerra, de la qual ja n'havien donat testimoni la fotografia i el cinema, l'art ja no podia prendre com a referència ni la figura humana ni qualsevol altre element figuratiu. Ja no hi havia lloc per a la figuració perquè, senzillament, la fotografia s'havia encarregat d'alliberar a la pintura de la càrrega que suposava representar fidelment la realitat. Els crítics Clement Greenberg i Harold Rosenberg abanderaren aquesta tendència els aspectes principals de la qual van ser el predomini pels grans formats, un cromatisme força limitat i l'expressió de l'angoixa vital dels artistes a través de traços agressius i violents i altres recursos formals hereus del cubisme i el surrealisme. J. Pollock, W. de Kooning, L. Krasner, W. Baziotes o R. Motherwell van convertir-se en els seus màxims representants, encara que entre elles existissin diferències formals evidents i desenvolupessin carreres diferents. Dins d'aquest moviment es va desenvolupar el conegut com a Action Painting, en el qual el llenç era vist més com un camp d'experimentació per als artistes que no pas com a eina de representació, es prescindia dels bastidors i s'interactuava directament amb el quadre, destacant així l'obra de Pollock, Tobey o Kline.

Jackson Pollock, Ritme de tardor (nº30), 1950

Però paral·lelament a aquestes tendències es va desenvolupar un altre moviment amb una major vocació cromàtica i composicions menys “improvisades”. Ens referim a l'Abstracció Post-pictòrica, els màxims representants de la qual van ser C. Still, B. Newman, S. Francis, M. Rothko, M. Louis, K. Noland o F. Stella. Els cinc primers representaven la vessant més colorista dins d'aquest corrent pictòric, mentre que els altres dos es caracteritzaven per una voluntat estrictament geomètrica que impedia la mescla dels colors en el llenç, quelcom conegut com color-field-painting o Hard Edge (pintura de vores dures). 

Frank Stella, Trepitjar la hiena, 1962

Cap a mitjans dels anys cinquanta va sorgir una nova tendència artística com a reacció a la societat de consum, la qual trobà les seves arrels en les obres de K. Schwitters, els collages cubistes i els readymade de Duchamp. Parlem, evidentment, de l'Art de l'Assemblage, que a Europa es coneixeria com a Nouveau Réalisme a través d'artistes com César, D. Spoerri o Arman. En el panorama americà, artistes com S. Davis, R. Rauschenberg o J. Johns van començar a incloure elements de publicitat de masses en la seva producció, utilitzant marques comercials o objectes que tot el món coneixia però privant-los de la seva funcionalitat i context per elevar-los a la categoria d'art. Potser el cas més extrem sigui el de R. Rauschenberg, amb obres generalment saturades d'imatges de la cultura de masses i realitzades a partir de coses que recollia pels carrers de Nova York. 

Robert Rauschenberg, Monograma, 1955-9

Aquest procediment estava íntimament lligat al concepte d'objet trouvé surrealista, pel qual un determinat objecte provocava una associació d'idees, es descontextualitzava, s'aïllava de la seva funcionalitat i se li donava una nova càrrega simbòlica, quelcom que també seria dut a les seves màximes conseqüències amb el Pop Art a través de les obres de R. Hamilton o Paolozzi (Independent Group) a Anglaterra i de A. Warhol, R. Liechtenstein, D. Hockney, J. Dine, J. Rosenquist i C. Oldenburg a Amèrica. El Pop Art, terme atribuït al crític Lawrence Alloway, prové de finals de la dècada dels anys 50 quan joves artistes alimentaren el llenguatge de l'art amb l'argot del carrer. En aquest sentit, cal remetre'ns a la considerada com a obra iniciadora del Pop Art, el treball de Richard Hamilton Just what is it that makes today’s homes so different, so appealing? (Què és això que fa les llars d'avui tan diferents, tan atractives?), un collage on s'aprecia per primera vegada la paraula “pop”. Les seves característiques principals són l'ús d'imatges de la cultura popular i temes del món de la comunicació de masses aplicats a les arts visuals, rebutjant les convencions temàtiques i estilístiques, en oposició a la cultura elitista i aportant un valor iconogràfic a la societat de consum. Tanmateix, la majoria d'aquests artistes pop varen alterar ostensiblement l'escala de l'objecte quotidià per elevar-lo a la categoria de pintura i/o escultura, en un intent de dissoldre les diferències entre l'alta i la baixa cultura, trencant així els límits entre art i publicitat. En definitiva, es tractava de privar qualsevol objecte de la seva lògica funcional per dotar-lo d'una nova lectura, apostant per la “vulgarització” de l'art per mitjà de les imatges de la vida quotidiana a les quals mai abans se'ls havia conferit qualitat estètica. Això s'observa en les obres serigrafiades de Warhol, on reprodueix en nombroses ocasions les cèlebres llaunes de sopa Campbell's o les ampolles de Coca-Cola. En l'àmbit de l'escultura, és Claes Oldenburg qui resulta un referent ineludible per comprendre els plantejament del Pop Art. Només cal veure les seves megalítiques escultures d'objectes quotidians en contextos en els que no esperaríem trobar-los: pinces per la roba, plomes de bàdminton, mistos, pomes, culleretes de cafè, etc. No obstant, va ser Warhol qui va marcar un veritable punt d'inflexió en demostrar amb la seva producció que l'obra d'art deixava de ser única per passar a ser pensada com a producte en sèrie.

Andy Warhol, Sopa Campbell I, 1969

Paral·lelament a aquest esdevenir artístic, van començar a desenvolupar-se altres corrents artístics, en aquest cas, basats en l'estètica del moviment i que demanaven l'interactuació de l'espectador. Un dels més importants, encara que sovint es relacioni amb una sola personalitat, fou l'Op Art, també conegut com Optical Art, una tendència pictòrica que exigeix una actitud activa per part de l'espectador. Les arrels d'aquest moviment les trobem en dos conceptes de concreció artística diferents: les tradicions experimentals de la Bauhaus i les del Constructivisme rus. En la recepció d'aquestes obres es crea una divisió entre els fenòmens físics de la llum i el color, i en aquest sentit resulta interessant destacar la producció de Victor Vasarély, qui creà un art de vibració de colors a partir de l'experimentació cromàtica de la Bauhaus. Per una altra banda, en el camp escultòric es va desenvolupar l'anomenat Art Cinètic que, igual que l'art òptic, convertia el moviment en el seu tema principal i convidava a l'espectador a recórrer les obres des de diferents perspectives. Així, en aquestes obres-objecte el moviment i el canvi formen part de la seva composició essencial. Frank Popper, en el seu llibre Origins and Developments of Kinetic Art, fa referència a la reacció psicofisiològica de l'espectador i a la seva integració amb l'obra tridimensional, dotada de moviment sense necessitat de motor i incorporant la il·luminació. Entre aquest tipus d'art trobem especialment les obres mòbils, creades per A. Calder, els estables i els penetrables (stabile i mobile). 

Alexander Calder, Gran vermell, 1960

Però això no era quelcom nou o innovador doncs artistes com L. Moholy-Nagy, M. Ray, M. Duchamp o A. Rodchenko ja havien experimentat amb això durant la dècada dels 20. De tot plegat se'n conclou que la segona meitat del segle XX va caracteritzar-se per ser un període de màxima experimentació artística que es posà de manifest en la multitud de tendències que es desenvoluparen, algunes amb major projecció que d'altres. Però el que resulta innegable és que totes i cadascuna d'elles van contribuir a situar els Estats Units en l'avantguarda artística, fins al punt de convertir el país en la capital cultural mundial durant més de cinquanta anys.

La Era Post: el auge de Estados Unidos en el contexto global

Tras el fin de la Segunda Guerra Mundial tendría lugar en Estados Unidos un importantísimo fenómeno migratorio que atraería numerosos artistas procedentes de Europa que se afianzarían en el país e influirían notablemente en el devenir del arte. En este sentido, el primer movimiento artístico de posguerra genuinamente americano fue el denominado Expresionismo abstracto, el cual a pesar de focalizarse en Norte América sería deudor de las aportaciones que artistas alemanes como Josef Albers o Hans Hoffmann llevarían a cabo en el panorama artístico. Esta corriente, surgida hacia mediados de la década de los cuarenta, se caracterizaba –como su nombre indica– por el recurso de la abstracción; y es que tras los horrores de la Guerra, de la que ya habían dado testimonio la fotografía y el cine, el arte ya no podía tomar como referencia la figura humana ni cualquier otro elemento figurativo. Ya no había lugar para la figuración porque, sencillamente, la fotografía se había encargado de liberar a la pintura de la carga que suponía representar fielmente la realidad. Los críticos Clement Greenberg y Harold Rosenberg abanderaron esta tendencia cuyos aspectos principales fueron el predominio por los grandes formatos, un cromatismo bastante limitado y la expresión de la angustia vital de los artistas a través de trazos agresivos y violentos y otros recursos formales herederos del cubismo y el surrealismo. J. Pollock, W. de Kooning, L. Krasner, W. Baziotes o R. Motherwell se convirtieron en sus máximos representantes, aunque entre ellos existiesen diferencias formales evidentes y desarrollasen carreras distintas. Dentro de este movimiento se desarrolló el denominado Action Painting, en el que el lienzo devenía más bien un campo de experimentación que de representación para los artistas, al prescindir de los bastidores y al interactuar directamente con el cuadro, destacando así la obra de Pollock, Tobey o Kline. 

Jackson Pollock, Ritmo de otoño (nº30), 1950

 

Pero paralelamente a estas tendencias, se desarrolló también otro movimiento con una mayor vocación cromática y composiciones menos “improvisadas”. Nos estamos refiriendo a la Abstracción Post-pictórica, cuyos máximos exponentes fueron C. Still, B. Newman, S. Francis, M. Rothko, M. Louis, K. Noland o F. Stella. Los cinco primeros representaron la vertiente más colorista dentro de esta corriente pictórica, mientras que los dos últimos se caracterizaron por una voluntad estrictamente geométrica que impedía la mezcla de los colores en el lienzo, algo que se conoció como Color-field-painting o Hard Edge (pintura de borde duro). 

Frank Stella, Pisar la hiena, 1962

 

Hacia mediados de los cincuenta surgió una nueva tendencia artística como reacción a la sociedad de consumo que encontró sus raíces en las obras de K. Schwitters, los collages cubistas y los readymade de Duchamp, a saber, el Arte del Assemblage, que en Europa se conocería como Nouveau Réalisme a través de artistas como César, D. Spoerri o Arman. En el panorama americano, artistas como S. Davis, R. Rauschenberg o J. Johns comenzaron a incluir elementos de la publicidad de masas en su producción, recurriendo a marcas comerciales u objetos que todo el mundo conocía pero privándolos de su funcionalidad y contexto para elevarlos a la categoría de arte. El caso más extremo sea quizá el de R. Rauschenberg, cuyas obras generalmente saturadas por las imágenes de la cultura de masas se realizaban a partir de cosas que recogía en las calles de Nueva York. 

Robert Rauschenberg, Monograma, 1955-9

Este procedimiento estaba íntimamente ligado al concepto de objet trouvé surrealista, por el cual un determinado objeto provocaba una asociación de ideas, se descontextualizaba, se aislaba de su funcionalidad y se le daba una nueva carga simbólica, algo que también sería llevado hasta sus máximas consecuencias en el Pop Art a través de las obras de R. Hamilton o Paolozzi (Independent Group) en Inglaterra y de A. Warhol, R. Liechtenstein, D. Hockney, J. Dine, J. Rosenquist y C. Oldenburg en América. El Pop Art, término atribuido al crítico Lawrence Alloway, procede de finales de la década de los años 50, cuando jóvenes artistas alimentaron el lenguaje del arte con la jerga de la calle. En este sentido, merece la pena remitirnos a la considerada obra iniciadora del Pop Art de Richard Hamilton Just what is it that makes today’s homes so different, so appealing? (¿Qué es eso que hace los hogares de hoy tan diferentes, tan atractivos?), un collage en el que se distingue por primera vez la palabra “pop”. Sus características principales son el empleo de imágenes de la cultura popular y temas tomados del mundo de la comunicación y de masas aplicados a las artes visuales, rechazando convenciones temáticas y estilísticas, en oposición a la cultura elitista y dotando de valor iconográfico a la sociedad de consumo. Asimismo, la mayoría de estos artistas pop alteraron ostensiblemente la escala del objeto cotidiano para elevarlo a la categoría de pintura y/o escultura, en un intento de disolver las diferencias entre la alta y la baja cultura, rompiendo así los límites entre arte y publicidad. En definitiva, se trataba de privar cualquier objeto de su lógica funcional para otorgarle una nueva lectura, apostando por la "vulgarización" del arte al ocuparse de imágenes de la vida cotidiana a las que nunca antes se les había conferido calidad estética. Ello se observa en las obras serigrafiadas de Warhol, donde reproduce en numerosas ocasiones las célebres latas de sopa Campbell’s o las botellas de Coca-Cola. En el ámbito de la escultura, Claes Oldenburg resulta un referente ineludible para comprender los planteamientos del Pop Art. Sólo hace falta ver sus megalíticas esculturas de objetos cotidianos en contextos en los que no los esperaríamos encontrar: pinzas de la ropa, plumas de bádminton, cerillas, manzanas, cucharillas del café, etc. Sin embargo, fue Warhol el que supuso un verdadero punto de inflexión al demostrar con su producción que la obra de arte deja de ser única para ser pensada como producto realizado en serie. 

Andy Warhol, Sopa Campbell I, 1969

 

Paralelamente a este devenir artístico, comenzaron a desarrollarse otras corrientes artísticas, en este caso, basadas en la estética del movimiento y que requerían de la interactuación del espectador. Uno de los más importantes, aunque en ocasiones se relacione con una sola personalidad, fue el Op Art, también conocido como Optical Art, una tendencia pictórica que exige del espectador una actitud activa. Las raíces de este movimiento parten de dos conceptos de concreción artística diferentes, a saber, las tradiciones experimentales de la Bauhaus y del Constructivismo ruso. En la recepción de estas obras se erige una división entre los fenómenos físicos de luz y color y, en este sentido, resulta interesante destacar la producción de Victor Vasarély, quien desarrolla un arte de vibración de colores a partir de la experimentación cromática de la Bauhaus. Por otro lado, en el campo escultórico se desarrolló el denominado arte cinético que, al igual que el arte óptico, convertía el movimiento en su tema principal e invitaba al espectador a recorrer las obras desde diferentes perspectivas. Así, en estas obras-objetos el movimiento y el cambio forman parte de su composición esencial. Frank Popper, en su libro Origins and Developments of Kinetic Art, hace referencia a la reacción psico-fisiológica del espectador y a su integración con la obra tridimensional, dotada de movimiento sin necesidad de motor e incorporando la iluminación. Entre este tipo de arte encontramos especialmente las obras móviles, creadas por A. Calder, los estables y los penetrables (stabile y mobile). 

Alexander Calder, Gran rojo, 1960

Sin embargo, ello no era algo nuevo o innovador, puesto que artistas como L. Moholy-Nagy, M. Ray, M. Duchamp o A. Rodchenko ya habían experimentado con ello en la década de los 20. De todo ello se concluye que la segunda mitad del siglo XX se caracterizó por ser un período de máxima experimentación artística que se puso de manifiesto en la multitud de tendencias que se desarrollaron, algunas con mayor proyección que otras. Pero lo que resulta innegable es que todas y cada una de ellas contribuyeron a situar Estados Unidos en la vanguardia artística, hasta el punto de convertir el país en la capital cultural mundial durante más de cincuenta años.