(cliqueu a la imatge per veure el video)
El passat 7 de març el Conseller de Cultura de la Generalitat de
Catalunya, el Sr. Ferran Mascarell, presentava el seu projecte estrella per a
organitzar els museus de Catalunya i crear una estructura per a la gestió del
patrimoni català. El seu punt de partida, exposat en la comissió de Cultura del
Parlament de Catalunya de finals de febrer, és que actualment hi ha un sistema
de museus a Catalunya asistèmic com herència de la forma en la que es van crear
els diferents museus i centres culturals catalans. Des d’aquest punt de partida,
sembla lògic i necessari un pla d’organització de l’estructura dels mateixos i
del patrimoni a Catalunya. Una idea amb la que molts poden estar d’acord, però
si estudiem el pla des del punt de vista de la conservació, recuperació, estudi
i difusió de la imatge fixa o en moviment –o sigui des del punt de vista del
patrimoni fotogràfic i cinematogràfic de Catalunya– la conclusió més adequada
és la d’una oportunitat perduda.
La possible futura estructura del patrimoni català es podia haver plantejat
amb una visió moderna i de futur o, com s’ha fet, amb una visió conservadora i
de passat. Perquè tot i estar concebut al segle XXI, els seus plantejaments i
filosofia són del segle passat. El pla estableix crear 4 àrees primordials:
art, història, ciència i contemporaneïtat. En la de contemporaneïtat i al
voltant del MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona) s’inclou a la Filmoteca de Catalunya i
el cinema en general. Però pitjor sort corren altres manifestacions de la imatge
com la fotografia, a la que es dilueix en un futur centre de recursos nacionals,
l’objectiu de la qual és crear una futura col·lecció de fotografia; mentre que
altres manifestacions audiovisuals es dilueixen en aquest nucli d’art contemporani
compartint espai junt a Centres i Espais d’Art Contemporani. La visió general
que podem extreure d’aquest plantejament
és que o bé no s’entén la imatge fixa o en moviment com un tot, com un conjunt
transversal en el nostre món museístic i
patrimonial o bé no se sap què fer amb ella. Això porta, ineludiblement,
a creure que els nostres representants polítics s’han vist incapaços d’articular
una estructura que superi el vell debat de la imatge com a art i la imatge com a
document, quan en realitat una cosa no treu l’altra i la imatge audiovisual o
fotoquímica és en si un mitjà d’expressió d’idees, visions, experiències i
conceptes que traspassen l’àmbit de l’art per a penetrar en el món particular.
Finalment, la Generalitat
opta per entendre la imatge, especialment el cinema, com un resultat únicament
artístic i no entén la transversalitat de la imatge fotoquímica; amb el que el
problema de la dispersió i la asistemicitat –que el Conseller criticava per al
sistema cultural català– es mantenen en el món de la imatge fotoquímica.
D’aquesta manera, ens trobem que el cinema, entès com expressió artística
contemporània, estarà depenent del MACBA (no entrem aquí a valorar el paper
dels documentals i altres produccions de no ficció professionals o no professionals
existents en la Filmoteca
respecte a la seva consideració com art), però determinades col·leccions cinematogràfiques
es mantindran en l’òrbita dels arxius –tant en l’Arxiu Nacional de Catalunya
com en els arxius comarcals o locals-, mentre que la fotografia (sense un
centre propi) es concep com un recurs transversal, i a la vegada es dilueix en
dos eixos estructurals diferents como el MACBA i el MNAC, que compten amb col·leccions
pròpies de fotografia. Però encara resulta més curiós que en aquest plantejament
on s’han detallat tots els centres i Museus de Catalunya i se’ls ha buscat
ubicació en aquesta futura estructura museística catalana, no es comptin (o no es
mencionin) Centres i Arxius dedicats a la conservació de la imatge, centres de
llarga tradició com l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, el CRDI de Girona o altres
de recent creació com el CIMIR de Reus; encara que aquest últim estigui passant
dificultats actualment com a conseqüència de la crisi i les retallades de les
administracions públiques, que han portat al tancament de serveis com la seva
Cinemateca. És en realitat en aquest punt en el que creiem que la Generalitat, més enllà
de plantejar grans teories o de proposar visites a centres internacionals per a
aprendre del funcionament i estructura dels mateixos, ha de mirar cap a comarques,
ajudar-les i aprendre d’elles (dins de la modèstia que atorguen les xifres de
materials conservats). Per exemple, Girona i Reus han plantejat la conservació
de les seves col·leccions de cinema i fotografia com un conjunt per al qual han
creat un centre propi i especialitzat que no distribueixi aquestes col·leccions
entre museus i arxius. És a aquest model al qual s’ha d’ajudar. Un model que
també s’està implantant en altres llocs i un d’ells és Tarragona, amb la propera
obertura d’un Centre de la Imatge
a l’Antiga Tabacalera. Aquest és un plantejament modern i de futur, ja que cada
vegada la imatge té més importància a la vida del ciutadà a través de la
televisió, el cinema i les noves tecnologies i l’ús de la imatge d’arxiu és
cada vegada major. I tot i així, per què no és possible o no ha estat possible,
crear una estructura similar per a Catalunya? Per què no s’ha pogut considerar la
imatge fotoquímica com un conjunt i un element transversal, que avarca arxius,
biblioteques, museus i centres d’art? Per què no s’ha pogut plantejar en aquest
nou pla un eix temàtic entorn a la imatge en el que s’hi incloguessin la Filmoteca i un centre de
referència fotogràfic i al voltant seu una constel·lació de centres i col·leccions
que treballin amb la fotografia i el cinema? La resposta sembla senzilla, vivim
en el segle XXI, però els nostres polítics segueixen pensant la conservació i
el concepte d’imatge com si estiguéssim a principis del segle XX, per això és
més important per a ells el nombre de persones que trepitgen un lloc que no pas
el nombre d’usuaris presents o virtuals d’aquests equipaments. A aquesta
mentalitat mercantilista li afegim els efectes de la crisi que els porten a fer
i pensar polítiques culturals en termes de rendibilitat econòmica i no d’eficiència
i responsabilitat cultural perquè, siguem seriosos, el passat de Catalunya no es
reconstrueix o s’explica amb manifestacions verbals en discursos grandiloqüents
sobre la pàtria i la grandesa d’un país, sinó amb documents que s’han de
conservar i preservar per tal que les actuals generacions –i les futures– entenguin
les dificultats per les que van travessar els seus avantpassats; i resulta que
a partir del segle XIX un dels documents més importants de la nostra història
son les imatges fixes o en moviments, de ficció o documentals, professionals,
amateurs o domestiques, nacionals o locals... Totes aquestes imatges que hem de
preservar il·lustraran a les generacions futures la rica vida cultural de la Catalunya d’aquests dos
últims segles.
És per aquesta raó per la qual al 1995 varem crear a la Universitat Rovira
i Virgili la Unitat
d’Investigació del Cinema i és per això que portem dos dècades treballant per
la conservació del patrimoni cinematogràfic d’aquestes comarques. Desprès
d’haver recuperat, o col·laborat en la recuperació, de més de 3.000 rotlles de pel·lícules
i en la conservació d’altres tants materials audiovisuals, la nostra experiència
ens permet valorar aquest Pla de Museus de la Generalitat de Catalunya
com una gran oportunitat perduda i, en general, la situació actual com a
decebent i perillosa. Durant aquestes dues últimes dècades hem treballat amb
pocs recursos i, en la majoria d’ocasions, amb molta incomprensió, però sempre
hem donat passos cap endavant en aquesta poc valorada tasca de conservació del
patrimoni cinematogràfic, amb moments que ens han omplert d’immensa felicitat,
com la inauguració del Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus o la creació del
Memorimage de Reus o l’inici de la campanya de recuperació cinematogràfica a
Montblanc per part del Arxiu Comarcal de la Conca de Barberà. Totes elles han proporcionat
grans moments amb projeccions públiques de material desconegut o considerat
desaparegut i totes aquestes fites estan actualment en perill perquè la crisi
serveix d’excusa, no per a qüestionar-ne l’eficàcia de determinades actuacions
i formes de funcionament d’estructures polítiques o econòmiques, sinó per
retallar en cultura perquè sempre es considera una despesa inútil, poc rentable
i innecessària, encara que sigui en moments de crisi (només cal recordar la
crisi de 1929) quan es consumeix més cultura (en aquest cas, cinema) per a
sobreviure mental i psíquicament a una realitat negativa.
José Carlos Suárez Fernández i Pedro Nogales Cárdenas
Professors de cinema de la URV
Unitat d’Investigació del Cinema - Aula de Cine de la URV
(Col·laboració externa)
No comments:
Post a Comment