Nous llenguatges: Primeres Avantguardes històriques (1895-1914)

Una de les principals característiques que defineixen el final del segle XIX és l'anomenada Segona Revolució Industrial. El ferro, molt emprat en el ferrocarril al començament del segle, donà pas a l'acer, l'alumini i el coure. Aquests nous materials van permetre un gran desenvolupament en l'arquitectura com bé en són exemples la Torre Eiffel de 1889 o les construccions pròpies de l'Escola de Chicago, els gratacels, on el metall es combina amb el vidre. Però el coure es va utilitzar especialment en relació a un altre dels grans invents de finals del segle XIX, la instal·lació de llum elèctrica, gràcies als avenços de Thomas Alva Edison. L'últim invent important del segle va ser l’automòbil. A Europa va arribar el 1889 de la mà d’Armand Peugeot, amb un primer prototip de 4 rodes i amb un motor Gottlieb-Daimler que funcionava amb gasolina. Poc després, Henry Ford feia el propi als Estats Units amb el Ford-T, el qual comportaria grans avenços en la producció en cadena.

Louis Sullivan, Magatzems Carson, 1899

Alguns d'aquests avenços tecnològics, com ara la producció en cadena o la llum elèctrica, van influir terriblement en la societat, allargant i endurint les jornades laborals. Tot plegat, va contribuir al creixement de les ideologies socials i els moviments obrers, que de fet es venien desenvolupant des de les revolucions de la primera meitat del segle i que culminarien amb la Revolució Russa de 1917. Mentrestant, es continuava mantenint una estructura social molt classista, on la nova burgesia era qui controlava l'economia. Tot i així, la barreja entre classes era inevitable, les fronteres eren cada cop més primes i els boulevards i cabarets es convertiren en llocs on les etiquetes no importaven, erigint-se com santuaris de llibertat. Així, les angoixes existencials i socials presents al segle XIX van marcar la producció artística del canvi de segle, predominant a tots els nivells un sentiment de “decadència” que va manifestar-se de moltes maneres. A l’àmbit de la literatura va sorgir el corrent Decadentista (amb J.K. Huysmans com a principal exponent), essent presents aquest tipus d’escrits a la premsa del moment, en forma de crítiques o poemes, majoritàriament. A la plàstica, i molt lligat amb el Decadentisme, va agafar embranzida el Simbolisme, il·lustrant magistralment la temàtica decadent ambientada en paisatges onírics o macabres, tocant moltes vegades l’Ocultisme, a la vegada que el món interior i els sentiments de l’artista-creador esdevenien els protagonistes principals. En aquest sentit, és convenient destacar l’impacte que va suposar la teoria de la psicoanàlisi de Sigmund Freud, publicada el 1896, que va obrir les portes de l’inconscient i repercutí a la vida quotidiana, marcant indefectiblement la percepció de la realitat de la societat del segle XX.

Jean Delville, Les Trésors de Sathan, 1895

Al mateix temps, els artistes amb una posició més acomodada reflectien els ambients propis de la burgesia enriquida i aquí, hi tenien cabuda les últimes novetats en entreteniment, com ho eren el fonògraf de Th.A.Edison o el cinematògraf dels germans Lumière. El vals, l'òpera o el ballet rus també esdevingueren fonts importants d’inspiració per a aquest tipus d’art social. Per altra banda, alguns artistes van voler defugir de la realitat burgesa i els seus gustos (adequats, molt sovint, als preceptes academicistes) i van crear les bases dels moviments plàstics que haurien de veure la llum a començaments del segle XX. En aquest sentit podem anomenar dos pintors del nord d’Europa, James Ensor i Edvard Munch, que van recuperar – en la línea dels decadentistes –  el sentiment romàntic d’expressió de la subjectivitat pròpia de l’artista i la plasmació dels aspectes més sòrdids de la realitat (la mort, les obsessions, la solitud, la moralitat) tot utilitzant un estil molt propi que posava l’accent en el color i el traç personal.

James Ensor, La mort i les màscares, 1897

Edvard Munch, Madonna, 1895

La interpretació de la llibertat individual mitjançant una utilització lliure dels colors va ser diferent segons l’àmbit geogràfic i, d’aquesta manera, podem distingir dues corrents noves: el Fauvisme a França i l’Expressionisme a Alemanya.

El Fauvisme va sorgir a França el 1905 i aquest nom li ve donat del qualificatiu de “feres” (fauves en francès) amb què el crític d’art Louis Vauxcelles va descriure les obres exposades que seguien aquest estil al Saló de Tardor de París (1905). La càrrega cromàtica de les obres de H.Matisse, A.Derain o M.Vlaminck, en detriment del dibuix, contradeia tots els cànons acadèmics, evidenciant una postura transgressora que posava de manifest la voluntat de canvi i innovació d’aquests artistes, que reaccionaven d’aquesta manera contra l’Impressionisme que imperava en aquell moment.

Henri Matisse, L'alegria de viure, 1905

L’Expressionisme alemany va voler fer també del color la seva arma més punyent, però van donar a les seves obres una dimensió més profunda en exposar amb elles la seva problemàtica interior com a individus. En el cas del grup que va iniciar el moviment expressionista, die Brücke (el Pont), el 1905 a Dresde, el seu estil responia als desitjos de fugir de la realitat urbana i burgesa que els envoltava, buscant un estat de puresa que reflectís els seus desitjos de llibertat. Per això, E.L.Kirchner, M.Pechstein o E.Nolde, van voler ambientar les seves obres en una Natura en estat salvatge i, pel que fa a la figuració humana, van recórrer a l’estil “primitiu” dels pobles d’Àfrica o Oceania, que coneixien gràcies a les col·leccions etnogràfiques i els gravats. En aquest últim cas, sovint van inspirar-se als escenaris dels cabarets i circs de la ciutat, que tanmateix, li proporcionaven a aquest grup d’artistes la llibertat que tan anhelaven.

Erns Ludwig Kirchner, Monocicle, 1911

Al sud d’Alemanya, es va configurar un altre grup d’estil expressionista, der Blaue Reiter (el Genet Blau), que compartia amb el seu veí del nord –amb el que de fet va col·laborar en diverses ocasions – la recerca de la llibertat; però, a diferència d’aquells, les seves obres volien aprofundir en una dimensió espiritual que posava a prova l’art com a catalitzador dels desitjos de renovació d’aquesta joventut. Seguint aquesta línea, W. Kandinsky va crear la que és considerada com la primera obra abstracta, seguit per aquest camí per alguns dels seus companys, com F. Marc.

Wassily Kandinsky, Primera aquarel·la abstracta, 1910

L’actitud rupturista amb la tradició, així com la volguda creació d’un art adequat als temps que vivien, va impulsar els artistes d’aquest moment a l’experimentació, essent el Cubisme l’exemple més paradigmàtic i la culminació de tot aquest procés. Als voltants del 1910, un conjunt d’artistes influïts per l’estil de Cézanne van exposar la seva obra al Saló dels Independents de París, presentant al públic uns llençols que feien de la realitat una simplificació geomètrica que trencava amb tota la tradició artística anterior. Com els expressionistes, els cubistes van fer de les arts populars de pobles llunyans – “primitius” – el seu model a seguir, rebutjant les figures mimètiques dels cànons clàssics. Però, a diferència d’aquells, les obres de P. Picasso, G. Braque i J. Gris, van aprofundir més en la geometria dels cossos fent, en últim terme, un plànol geomètric de tot el que els envoltava, simplificant-lo al màxim i, a la vegada, deconstruint la realitat amb un nivell intel·lectual que va incloure, per primera vegada a la Història de la pintura, la quarta dimensió (el temps).

Paul Cézanne, Mont santa Victoria, 1902

Pablo Picasso, El flautista, 1911

 Amb l’adveniment de la I Guerra Mundial, molts dels artistes d’aquestes Primeres Avantguardes van desaparèixer, be perquè van modificar el seu estil o bé perquè van morir al front; però les pautes d’un nou llenguatge ja estaven escrites, nascudes de la insubmissió a les directrius socials i artístiques del moment, marcant així el desenvolupament de l’art de tot el segle XX.

The End of the Century: a critical period

If we have a look at History, we can observe how, curiously, the end of a century has been lived by the different societies as a problematic moment. It is lawful to see in this slightly curious fact if we consider that the calculation of years changes according to the culture in which we are situated and, inside this one, has suffered modifications also throughout the time. In West, which the predominant culture has been the established by the Christianity, we observe that it is until the 7th century (with the Pope Bonifacius IV) when the calculation is not been established according to the Christian Age, which point of item is the supposed date of Christ's birth. Before this calculation, it was the foundation of Rome (753 B.C.) the one that it was marking the beginning of the chronologies and, still today, if we go to places where other religions predominate (Islam, Buddhism, Hinduism), we will find another type of chronologies that they fix their beginnings in other key dates, not only because they are mythical but for historical.

Returning to the European frame, conditioned by the government of the emperor Constantinus (4th century A.D.), who had a mentality impregnated by the Christian Scriptures, the temporary changes -specially those referred to the millennium- were suffered as moments full of uncertainty where appeared multitude of vital and social attitudes. Thus, we find already in the 10th century the first great "crisis" worldwide in the Orb, derivative of the comparison of the end of the millennium with the end of the world, which bases have to be looked in the Saint John’s Apocalypse.

In this context, strongly philosophical currents from the 2nd century (that precisely would correspond to the millennium according to the Roman notable chronology previously) reappeared. Hermits, mystics, santones, millenarists...who preach a form of life and a few moral procedures that save the people in such a critical moment. Obviously, these thought currents had also his counterpart in the art of the epoch. In the 11th century, takes place the "Gregorian Reform" (in honour of the Pope Gregorius VII), whose principal aims in order to reform the Catholic Church were the rescue of the moral forms of life of the origins of the Christianity, the unification of the ecclesiastic institutions and the establishment of a type of uniform liturgy that had in the "Gregorian singing" his firmest prop. Beside this, in the plastic arts field, in the Iberian Peninsula, we find between the 10th and XIIIth centuries the manuscript transcriptions of the Apocalypse in the Beatus, which illustrate and comment the sacred text simultaneously whereas they reveal a worry between the clergy and the society for this issue.

Beatus of Valcavado, Palencia (Spain), c.970

As time went by, the medieval culture evolved from this marked religiousness up to obtaining a more opened character, which culminated with "Humanism", that bloomed in the Italic Peninsula between the 14th and 15th centuries. It is the moment of prominent figures such as Boccaccio, Petrarca or Dante Alighieri, whose more celebrated work, the Divine Comedy (1304-1321), returns to treat the idea of the Salvation, with a concept of the Christian Beyond I that compiles the reforms of the 11th century (Hell, Purgatory and Paradise).

Furthermore, in the 15th century, we assist to the first pendulum movement that will seem to dominate the cultural currents of West since then. The sight turns to the distant Greco-Roman past, idealizing it and rejecting the Gothic or Romanesque forms for resembling the most immediate past, the Middle Ages. This general "taste" for the classic style -understanding itself "classic" as recounted to the classic Antiquity of Greece and Rome- will be kept up to the 16th century, when -in a new commuting- the Gothic style is rescued and Baroque appears, which forms are, simultaneously, inheritors of the immediately previous Renaissance and of the medieval past that they try to dignify.

Raffaello: The Marriage of the Virgin, 1504

Caravaggio, Head of Medusa, 1597

In the 18th century a new change returns the protagonism to the classic directives, now spent by the Renaissance filter, and the Greco-Roman Antiquity, as well as the big teachers of the Italian Quattrocento and Cinquecento, become the models to continuing in the cultural and artistic spheres that developed themselves under the protection of the Academies.

Jacques-Louis David, Belisarius, 1784

Eventually, in the 19th century, it takes place a reaction against the Neoclassic current with the Romanticism, having a look again at the Middle Ages (and elaborating of it an image also idealized that nowadays is still difficult to avoid) and at the popular cultures of different countries, by the time that a turn towards the subjective interior of the creator or artist will undoubtedly mark the later art.

Eugène Delacroix, The Barque of Dante, 1822

Anyway, the dizzy quickness of changes that are happening, places us in the second half of the 19th century, when the pendulum moves for the last time in the same way that it had been doing previously. Thinkers and artists who appeared by the end of the 19th century –the french Fin de Siècle- adopted different points of view (for or against a classic or anticlassical trend), as a result of the historical tour that has been explained.

Nevertheless, academics kept defending the formal and moral perfection of the classic canons, aesthetics gave maximum protagonism to the art and his value by itself (l'art pour l'art or "the art for art's sake"), decadent ones gathered the romantic inheritance that was looking at the deepest corners of human being in order to adapt themselves to the new times. Finally, last but not least, modernists wanted to join technology and aesthetics so that they create an art for the society of the moment.

Jugend Magazine, 1900

Therefore, we will pay a special attention to this "critical" context -for being immersed in a process of intensive change – in order to observe the evolution of art and society of the 20th century up to the present day. 

Anne von B & Aida Marín Yrigaray

Final de Segle: un moment crític

Si fem un cop d’ull a la Història, podem observar com, curiosament, la fi d’un segle ha estat viscuda per les diferents societats com un moment problemàtic. És lícit veure curiós aquest fet si es té en compte que el còmput d’anys varia segons la cultura en la que ens trobem i, dins d’aquesta, també ha sofert modificacions al llarg del temps. A Occident, on la cultura predominant ha estat la establerta pel Cristianisme, ens adonem que no és fins el segle VII (amb el Papa Bonifaci IV) quan s’estableix el còmput segons l’Era Cristiana, el punt de partida del qual és la suposada data de naixement de Crist. Abans d’aquest còmput va ser la fundació de Roma  (753 a.C.) la que va marcar el començament de les cronologies i, encara avui, si ens dirigim cap a un lloc on predominin unes altres religions (Islam, Budisme, Hinduisme), trobarem un altre tipus de cronologies que fixen els inicis a unes altres dates clau, bé per raons mítiques o històriques.

Tornant a l’àmbit europeu, marcat des de temps de l’emperador Constantí (segle IV d.C.) pel predomini d’una mentalitat banyada per les Escriptures Cristianes, els canvis temporals – especialment aquells referits al mil·lenni – van ser viscuts com a moments plens d’incertesa, on van sorgir multitud d’actituds vitals i socials. D’aquesta manera, trobem ja al segle X la primera gran “crisi” a nivell internacional a l’Orbe, derivada de l’equiparació del final del mil·lenni amb la fi del món, les bases de la qual han de buscar-se a l’Apocalipsi de Sant Joan. És en aquest marc on ressorgeixen amb força corrents filosòfiques presents de forma minoritària des del segle II (que precisament correspondria al mil·lenni segons la cronologia romana abans referida). Eremites, místics, santons, mil·lenaristes... són molts els que van predicar amb una forma de vida i normes morals que salvaran a la gent en un moment tan crític i, en conseqüència, aquestes corrents de pensament, van tenir també la seva contrapartida a l’art de l’època. Al segle XI va tenir lloc l’anomenada “Reforma Gregoriana” (en honor del Papa Gregori VII), amb una sèrie d’objectius principals que pretenien reformar l’Església catòlica, entre els quals trobem des del rescat de les formes de vida morals dels orígens del Cristianisme o la unificació de les institucions eclesiàstiques, fins l’establiment d’un tipus de litúrgia uniforme que trobava en el “cant gregorià” el seu pilar més ferm. Al camp de la plàstica, trobem entre els segles XI i XIII, a la Península Ibèrica, les transcripcions manuscrites de l’Apocalipsi als coneguts Beats, que il·lustren i comenten el text sacre a la vegada que posen de manifest la preocupació sobre aquest tema del clergat i la societat del moment.

Beat de Valcavado, Palència (Espanya), c.970

A mesura  que avançà el temps, la cultura medieval va evolucionar des d’aquesta marcada religiositat fins a obtenir un caràcter més obert. Això va culminar amb l’”Humanisme”, que va florir a la Península Itàlica entre els segles XIV i XV. És el moment en què publiquen la seva obra personatges de la talla de Boccaccio, Petrarca o Dante Alighieri, l’obra més insigne del qual és la Divina Commedia (1304-1321), que torna a incidir sobre la idea de salvació amb una configuració del Més Enllà cristià que recull les reformes del segle XI (Infern, Purgatori i Paradís). Al segle XV, a més a més, assistim al primer moviment del pèndol que sembla que domini les corrents culturals d’Occident des de llavors. Es torna la vista al llunyà passat grecollatí, idealitzant-lo i rebutjant les formes gòtiques o romàniques que recorden el passat immediat de l’Edat Mitjana. Aquest “gust” general vers allò clàssic – entenent per “clàssic” allò referit a l’Antiguitat clàssica de Grècia i Roma – es mantindrà fins ben entrat el segle XVI, quan – amb un nou moviment pendular – es rescata l’estil gòtic  i es configura el Barroc artístic, amb formes que són hereves, al mateix temps, del Renaixement immediatament anterior i del passat medieval que pretén dignificar.

Raffaello: Els desposoris de la Verge, 1504

Caravaggio, Cap de Medusa, 1597

Al segle XVIII es torna a produir  un canvi que retorna el protagonisme a les directrius clàssiques, ara ja passades pel garbell renaixentista, i l’Antiguitat grecollatina, així com els grans mestres del Quattrocento i el Cinquecento italians, són els models a seguir a les esferes culturals i artístiques que es van desenvolupar al voltant de les Acadèmies.

Jacques-Louis David, Belisari, 1784

Al segle XIX, finalment, es torna a reaccionar contra el corrent neoclàssic amb el Romanticisme, mirant de nou a l’Edat Mitjana (elaborant amb ella una imatge idealitzada de la que encara avui ens és difícil defugir) i a les cultures populars dels diferents països, així  com un gir cap a l’interior subjectiu de l’artista o creador que marcarà indubtablement l’art posterior.

Eugène Delacroix: La barca de Dante, 1822

La rapidesa vertiginosa dels canvis que podem copsar a mesura que avancem en la línea del temps ens situa a la segona meitat del segle XIX, quan el pèndol es mou per última vegada del mode com ho havia estat fent anteriorment. Els pensadors i artistes que van aparèixer cap a finals del segle XIX – el Fin de Siècle  francès – van adoptar diferents punts de vista (tant a favor com en contra d’una tendència clàssica o anticlàssica), i no són més que la culminació del recorregut historicoartístic plantejat.  Els academicistes van continuar defensant la perfecció formal i moral dels cànons clàssics, els esteticistes van donar protagonisme a l’art com a tal (l’art pour l’art o l’art per l’art), els decadentistes van recollir l’herència romàntica que es fixava en els aspectes més profunds de l’ésser adaptant-la als nous temps i, per citar només un exemple més d’aquest maremàgnum cultural, els modernistes van voler unir tècnica i estètica per tal de crear un art adient a la societat del moment.

Revista Jugend, 1900

És en aquest context “crític” – perquè està immers en un procés de canvi accelerat – en el què ens situarem per observar l’evolució de l’art i la societat del segle XX fins a l’actualitat, ja al segle XXI. 

Anne von B  i Aida Marín Yrigaray