New languages: First historical Avant-gardes (1895-1914)

One of the main characteristic that defines the end of the 19th century is a phenomenon known as the Second Industrial Revolution. Iron, very employed in the railway at the beginning of the century, was substituted by aluminium and copper. These new materials allowed a big development in the architecture, and we find some examples of this in the Eiffel Tower (1889) or the buildings of the Chicago’s School called skyscrapers, where metal combines with glass. But copper was especially used in another of the greatest inventions of finals of the 19th century: the installation of electrical light, thanks to Thomas Alva Edison’s advances. The last important invention of the century was the car. In Europe it arrived in 1889 thanks to Armand Peugeot, and it was a first prototype of 4 wheels and with a Gottlieb-Daimler engine that worked with petrol. Shortly afterwards, Henry Ford did the same in the United States with the Ford-T, which would comport big advances in the chain of production.

Louis Sullivan, Carson Store, 1899

Some of these technological advances -such as the production in chain or the electrical light-, influenced terribly in the society, extending and toughening the working times. All these facts contributed to the growth of the social ideologies and the working movements, that had been developing since the revolutions of the first half of the century and that would culminate with the Russian Revolution of 1917. Meanwhile, society kept a very classist structure, where new bourgeoisie controlled the economy. Yet, the mix between classes was unavoidable; the borders were increasingly thin and the boulevards and nightclubs turned into places where the labels did not matter. They were simply considered as “sanctuaries of freedom”.

Like this, the existential and social anxieties present in the 19th century, conditioned the artistic production of the change of century. In this way, it predominated to all levels a feeling of “decadence” that manifested itself of many ways.

In the literature field, it appeared the Decadentist current (with J.K. Huysmans as the main exponent), which was present in the press of the moment, by means of critical or poems, mostly. On the second hand, in the plastic arts field –and linked to Decadentism- it raised a trend called Symbolism, which illustrated the decadentist thematic that took place in onirical or strange landscapes. Even thoug, in many times this current was accompanied by Occultism, where the inner world and the feelings of the artist-creator became the main protagonists. In this point, is convenient to highlight the impact that supposed the Freud’s Psychoanalysis theory -published in 1896- that opened the doors of the unaware and would condition the daily life of the 20^th century people.

Jean Delville, Les Trésors de Sathan, 1895

Meanwhile, those artists with a more accommodated position reflected the wealthy bourgeoisie ambient, where the last novelties in entertaining fit as well, such as Edison’s phonograph, or Lumière Brothers’ cinematograph. The waltz, the opera and the Russian ballet also became important figures of inspiration for this type of social art. On the other hand, some artists wanted to shun of the bourgeois reality and their tastes (very often suitable to the academical precepts) and created the bases of the plastic movements that would appear at the beginnings of the 20th century. Therefore, there are two important painters from the north of Europe, James Ensor and Edvard Munch, who recovered – in the line of decadentists– the romantic feeling of expression of the own artist’s subjectivity and the reflection of the hardest questions of the reality (death, obsessions, solitude, morality) by using a very own style that put the accent in the colour and the personal stroke.

James Ensor, The death and the masques, 1897

Edvard Munch, Madonna, 1895

The interpretation of the individual freedom by means of a free utilisation of the colours was different, depending on the geographic field and, in this way, we can distinguish two new currents: Fauvism in France and Expressionism in Germany.

Fauvism appeared in France in 1905 and its name is used to talk about a word that defines this trend: “beasts” (fauves in French) with which the critic of art Louis Vauxcelles described the exposed works that followed this style in the Chamber of Autumn of Paris of 1905. The chromatic load of the works of H. Matisse, A. Derain or M. Vlaminck, to the detriment of the drawing, contradicted all the academic canons, showing a transgressor posture that evidenced the willingness of change and innovation of these artists, that reacted in this way against the Impressionist Art that was dominating in that moment. 

Henri Matisse, Joy of life, 1905

German Expressionism also wanted to convert colour in his more pungent characteristic, but giving to the works a deeper dimension in exposing with them his problematic inner as individuals.

In the case of the group that initiated the movement expressionist, die Brücke (the Bridge), in 1905 in Dresde, his style wanted to escape of urban reality and bourgeois that surrounded these young artists, looking for a state of purity that reflected their wishes of freedom. Therefore, E.L. Kirchner, M. Pechstein or E. Nolde, wanted to acclimatise his works in a Nature in wild state and, regarding human figuration, resorted to the “primitive” style of Africa or Oceania villages, which they knew thanks to several ethnographic collections and engravings. In this last case, they often got inspiration in the stages of nightclubs and city circuses, that in fact, provided them of that freedom they were looking for.

Ernst Ludwig Kirchner, Monocycle, 1911

In the south of Germany, another group of expressionist style was configured, der Blaue Reiter (the Blue Rider), that shared with its north neighbours –with which in fact goes collaborated in several occasions– the research of freedom; but, unlike those, their works wanted achieve a spiritual dimension considered the art as a catalyst of wishes of young renewal.

Following this line, W. Kandinsky created what is thought to be the first abstract work, followed by this path for some of his companions, like F. Marc.

Wassily Kandinsky, First abstract watercolor, 1910

The breaking attitude against tradition, as well as they wanted the creation of a suitable art according to the times that they were living, brought all the artists of this moment to the experimentation, being the Cubism the most paradigmatic example and the culmination of all this process. By 1910, a group of artists influenced by Cézanne’s style, exposed their work in the Chamber of the Independent in Paris, presenting to the public some canvases that converted the reality in a geometrical simplification that broke with all the previous artistic tradition. Like expressionists, cubists did of the popular arts of far –and “primitive”- villages their model to follow, refusing the mimetically figures of the classical canons. But, contrary to those, the works of P. Picasso, G. Braque and J. Gris, deepened much more in the geometry of bodies doing, in last term, a geometrical plane of all what surrounded them, simplifying it to the maximum and, at the same time, deconstructing the reality in an intellectual level that included, for the first time in the history of painting, the fourth dimension (time).

Paul Cézanne, Mount ste-Victoire, 1902

Pablo Picasso, The piper, 1911

With the First World War, many artists of these First Avant-gardes disappeared, not only because they modified their style, but also because they died at the front; but the “rules” of a new language were already been written, because of a situation of insubmission to the social and artistic guidelines of the moment. This circumstance would condition the development of the art of all 20th century.

Nuevos lenguajes: Primeras Vanguardias históricas (1895-1914)

Una de las principales características que define el final del siglo XIX es la llamada Segunda Revolución Industrial. El hierro, muy empleado en ferrocarril al inicio del siglo, dio pasó al acero, el aluminio y el cobre. Estos nuevos materiales hicieron posible un gran desarrollo de la arquitectura, como evidencian la Torre Eiffel de 1889 o las construcciones propias de la Escuela de Chicago, los rascacielos, donde el metal se combina con el cristal. Pero el cobre se utilizó especialmente en relación a otro de los grandes inventos de finales del siglo XIX, la instalación de luz eléctrica, gracias a los avances de Thomas Alva Edison. El último invento importante del siglo fue el automóvil. A Europa llegó en 1889 de la mano de Armand Peugeot, con un primer prototipo de 4 ruedas con motor de Gottlieb-Daimler que funcionaba con gasolina. Poco después, Henry Ford hacía lo propio en Estados Unidos con el Ford-T , que conllevó grandes avances en la producción en cadena.

Louis Sullivan, Almacenes Carson, 1899

Algunos de estos avances tecnológicos, como la producción en cadena o la luz eléctrica, influyeron terriblemente en la sociedad, alargando y endureciendo las jornadas laborales. Todo ello contribuyó al crecimiento de las ideologías sociales y los movimientos obreros,  que de hecho se venían desarrollando desde las revoluciones de la primera mitad del siglo y culminarían con la Revolución rusa de 1917. Mientras, se continuaba manteniendo una estructura social clasista, en la cual la nueva burguesía controlaba la economía. Con todo, la mezcla entre clases fue inevitable, con unas fronteras cada vez más difusas y los boulevards y cabarets se convirtieron en lugares donde no importaban las etiquetas, erigiéndose como santuarios de libertad. Así, las angustias existenciales y sociales presentes en el siglo XIX marcaron la producción artística del cambio de siglo, predominando en todos los niveles un sentimiento de “decadencia” que se manifestó de diversas maneras. En el ámbito de la literatura surgió la corriente Decadentista (con J.K.Huysmans como máximo exponente), estando estos escritos presentes en la prensa del momento, mayoritariamente en forma de poemas. En la plástica, y muy ligado al Decadentismo, tomó impulso el Simbolismo, que ilustraba magistralmente la temática decadente ambientada en paisajes oníricos o macabros, tocando a menudo el Ocultismo, a la vez que el mundo interior y los sentimientos del artista-creador se convertían en los principales protagonistas. En este sentido, vale la pena destacar el impacto que supuso la teoría del psicoanálisis de Sigmund Freud, publicada en 1896, que abría las puertas del inconsciente y repercutió en la vida cotidiana, marcando indefectiblemente la percepción de la realidad de la sociedad del siglo XX.

Jean Delville, Les Trésors de Sathan, 1895

Al mismo tiempo, los artistas con una posición más acomodada reflejaron los ambientes propios de la burguesía enriquecida y aquí, tenían cabida las últimas novedades en entretenimiento, como el fonógrafo de Th.A.Edison o el cinematógrafo de los hermanos Lumière. El vals, la ópera o el ballet ruso también se convirtieron en fuentes importantes de inspiración para este tipo de arte social. Por otro lado, algunos artistas quisieron escapar de la realidad burguesa y sus gustos (adecuados, a menudo, a los preceptos academicistas) y crearon las bases de los movimientos plásticos que verían la luz a inicios del siglo XX. En este sentido podemos nombrar dos pintores del norte de Europa, James Ensor y Edvard Munch, que recuperaron – en la línea de los decadentistas – el sentimiento romántico de expresión de la subjetividad propia del artista y la plasmación de los aspectos más sórdidos de la realidad (la muerte, las obsesiones, la soledad, la moralidad), utilizando para ello un estilo propio que ponía el acento en el color y el trazo personal.

James Ensor, La muerte y las máscaras, 1897

Edvard Munch, Madonna, 1895

La interpretación de la libertad individual mediante un uso libre del color fue diferente según el ámbito geográfico, distinguiéndose principalmente dos nuevas corrientes: el Fauvismo en Francia y el Expresionismo en Alemania.

El Fauvismo surgió en Francia en 1905 y este nombre le viene dado por el calificativo de “fieras” (fauves en francés) con que el crítico de arte Louis Vauxcelles describió las obras que seguían este estilo expuestas en el Salón de Otoño de París (1905). La carga cromática en detrimento del dibujo  de las obras de H.Matisse, A.Derain o M.Vlaminck, contradecía todos los cánones académicos, evidenciando una postura transgresora que ponía de manifiesto la voluntad de cambio e innovación de estos artistas, que reaccionaban así contra el Impresionismo que imperaba entonces.

Henri Matisse, La alegría de vivir, 1905

El Expresionismo alemán también quiso hacer del color su principal arma, pero dieron a sus obras una dimensión más profunda al exponer en ellas su problemática interior como individuos. En el caso del grupo que inició el movimiento expresionista en 1905 en Dresde, die Brücke (el Puente), su estilo respondía a los deseos de huir de la realidad urbana y burguesa que les rodeaba, buscando un estado de pureza que reflejara sus deseos de libertad. Por eso, E.L.Kirchner, M.Pechstein o E.Nolde, quisieron ambientar sus obras en una Naturaleza en estado salvaje y, en referencia a la figuración humana, recurrieron al estilo “primitivo” de los pueblos de África u Oceanía, que conocían gracias a las colecciones etnográficas y los grabados. En este último caso, a menudo se inspiraron en los escenarios de los cabarets y circos de la ciudad, lugares que proporcionaban a este grupo de artistas la libertad que tanto anhelaban.

Ernst Ludwig Kirchner, Monociclo, 1911

En el sur de Alemania, se configuró otro grupo expresionista, der Blaue Reiter (el jinete azul), que compartía con su vecino del norte – con el que de hecho colaboró en diversas ocasiones – la búsqueda de la libertad; pero, a diferencia de aquellos, sus obras querían profundizar en una dimensión espiritual que ponía a prueba el arte como catalizador de los deseos de renovación de esta juventud. Siguiendo esta línea, W.Kandinsky  creó la que está considerada como primera obra abstracta, seguido por algunos de sus compañeros, como F.Marc, en este camino.

Wassily Kandinsky, Primera acuarela abstracta, 1910

La actitud rupturista con la tradición, así como la voluntad de crear un arte nuevo adecuado al tiempo que vivían, llevó a los artistas de aquel momento a la experimentación, siendo el Cubismo el ejemplo más paradigmático y la culminación de todo este proceso. Alrededor de 1910, un conjunto de artistas influidos por  Cézanne expusieron su obra en el Salón de los Independientes de París, presentando al público unos lienzos que hacían de la realidad una simplificación geométrica que rompía con toda la tradición artística anterior. Como los expresionistas, los cubistas hicieron de las artes populares de pueblos lejanos – “primitivos” – su modelo a seguir, rechazando las figuras miméticas de los cánones clásicos. Pero, a diferencia que aquéllos, las obras de P.Picasso, G.Braque o J.Gris, se centraron más en la geometría de los cuerpos haciendo, en último término, un plano geométrico de todo lo que les rodeaba, simplificándolo al máximo y, a la vez, deconstruyendo la realidad con un nivel intelectual que incluyó, por primera vez en la Historia de la pintura, la cuarta dimensión (el tiempo).

Paul Cézanne, Monte santa Victoria, 1902

Pablo Picasso, El flautista, 1911

Con la llegada de la I Guerra Mundial, muchos de los artistas de estas Primeras Vanguardias desaparecieron, bien porque modificaron su estilo o porque murieron en el frente; pero las pautas de un nuevo lenguaje ya estaban escritas, nacidas de la insumisión a las directrices sociales y artísticas del momento, marcando así el desarrollo del arte de todo el siglo XX.

Nous llenguatges: Primeres Avantguardes històriques (1895-1914)

Una de les principals característiques que defineixen el final del segle XIX és l'anomenada Segona Revolució Industrial. El ferro, molt emprat en el ferrocarril al començament del segle, donà pas a l'acer, l'alumini i el coure. Aquests nous materials van permetre un gran desenvolupament en l'arquitectura com bé en són exemples la Torre Eiffel de 1889 o les construccions pròpies de l'Escola de Chicago, els gratacels, on el metall es combina amb el vidre. Però el coure es va utilitzar especialment en relació a un altre dels grans invents de finals del segle XIX, la instal·lació de llum elèctrica, gràcies als avenços de Thomas Alva Edison. L'últim invent important del segle va ser l’automòbil. A Europa va arribar el 1889 de la mà d’Armand Peugeot, amb un primer prototip de 4 rodes i amb un motor Gottlieb-Daimler que funcionava amb gasolina. Poc després, Henry Ford feia el propi als Estats Units amb el Ford-T, el qual comportaria grans avenços en la producció en cadena.

Louis Sullivan, Magatzems Carson, 1899

Alguns d'aquests avenços tecnològics, com ara la producció en cadena o la llum elèctrica, van influir terriblement en la societat, allargant i endurint les jornades laborals. Tot plegat, va contribuir al creixement de les ideologies socials i els moviments obrers, que de fet es venien desenvolupant des de les revolucions de la primera meitat del segle i que culminarien amb la Revolució Russa de 1917. Mentrestant, es continuava mantenint una estructura social molt classista, on la nova burgesia era qui controlava l'economia. Tot i així, la barreja entre classes era inevitable, les fronteres eren cada cop més primes i els boulevards i cabarets es convertiren en llocs on les etiquetes no importaven, erigint-se com santuaris de llibertat. Així, les angoixes existencials i socials presents al segle XIX van marcar la producció artística del canvi de segle, predominant a tots els nivells un sentiment de “decadència” que va manifestar-se de moltes maneres. A l’àmbit de la literatura va sorgir el corrent Decadentista (amb J.K. Huysmans com a principal exponent), essent presents aquest tipus d’escrits a la premsa del moment, en forma de crítiques o poemes, majoritàriament. A la plàstica, i molt lligat amb el Decadentisme, va agafar embranzida el Simbolisme, il·lustrant magistralment la temàtica decadent ambientada en paisatges onírics o macabres, tocant moltes vegades l’Ocultisme, a la vegada que el món interior i els sentiments de l’artista-creador esdevenien els protagonistes principals. En aquest sentit, és convenient destacar l’impacte que va suposar la teoria de la psicoanàlisi de Sigmund Freud, publicada el 1896, que va obrir les portes de l’inconscient i repercutí a la vida quotidiana, marcant indefectiblement la percepció de la realitat de la societat del segle XX.

Jean Delville, Les Trésors de Sathan, 1895

Al mateix temps, els artistes amb una posició més acomodada reflectien els ambients propis de la burgesia enriquida i aquí, hi tenien cabuda les últimes novetats en entreteniment, com ho eren el fonògraf de Th.A.Edison o el cinematògraf dels germans Lumière. El vals, l'òpera o el ballet rus també esdevingueren fonts importants d’inspiració per a aquest tipus d’art social. Per altra banda, alguns artistes van voler defugir de la realitat burgesa i els seus gustos (adequats, molt sovint, als preceptes academicistes) i van crear les bases dels moviments plàstics que haurien de veure la llum a començaments del segle XX. En aquest sentit podem anomenar dos pintors del nord d’Europa, James Ensor i Edvard Munch, que van recuperar – en la línea dels decadentistes –  el sentiment romàntic d’expressió de la subjectivitat pròpia de l’artista i la plasmació dels aspectes més sòrdids de la realitat (la mort, les obsessions, la solitud, la moralitat) tot utilitzant un estil molt propi que posava l’accent en el color i el traç personal.

James Ensor, La mort i les màscares, 1897

Edvard Munch, Madonna, 1895

La interpretació de la llibertat individual mitjançant una utilització lliure dels colors va ser diferent segons l’àmbit geogràfic i, d’aquesta manera, podem distingir dues corrents noves: el Fauvisme a França i l’Expressionisme a Alemanya.

El Fauvisme va sorgir a França el 1905 i aquest nom li ve donat del qualificatiu de “feres” (fauves en francès) amb què el crític d’art Louis Vauxcelles va descriure les obres exposades que seguien aquest estil al Saló de Tardor de París (1905). La càrrega cromàtica de les obres de H.Matisse, A.Derain o M.Vlaminck, en detriment del dibuix, contradeia tots els cànons acadèmics, evidenciant una postura transgressora que posava de manifest la voluntat de canvi i innovació d’aquests artistes, que reaccionaven d’aquesta manera contra l’Impressionisme que imperava en aquell moment.

Henri Matisse, L'alegria de viure, 1905

L’Expressionisme alemany va voler fer també del color la seva arma més punyent, però van donar a les seves obres una dimensió més profunda en exposar amb elles la seva problemàtica interior com a individus. En el cas del grup que va iniciar el moviment expressionista, die Brücke (el Pont), el 1905 a Dresde, el seu estil responia als desitjos de fugir de la realitat urbana i burgesa que els envoltava, buscant un estat de puresa que reflectís els seus desitjos de llibertat. Per això, E.L.Kirchner, M.Pechstein o E.Nolde, van voler ambientar les seves obres en una Natura en estat salvatge i, pel que fa a la figuració humana, van recórrer a l’estil “primitiu” dels pobles d’Àfrica o Oceania, que coneixien gràcies a les col·leccions etnogràfiques i els gravats. En aquest últim cas, sovint van inspirar-se als escenaris dels cabarets i circs de la ciutat, que tanmateix, li proporcionaven a aquest grup d’artistes la llibertat que tan anhelaven.

Erns Ludwig Kirchner, Monocicle, 1911

Al sud d’Alemanya, es va configurar un altre grup d’estil expressionista, der Blaue Reiter (el Genet Blau), que compartia amb el seu veí del nord –amb el que de fet va col·laborar en diverses ocasions – la recerca de la llibertat; però, a diferència d’aquells, les seves obres volien aprofundir en una dimensió espiritual que posava a prova l’art com a catalitzador dels desitjos de renovació d’aquesta joventut. Seguint aquesta línea, W. Kandinsky va crear la que és considerada com la primera obra abstracta, seguit per aquest camí per alguns dels seus companys, com F. Marc.

Wassily Kandinsky, Primera aquarel·la abstracta, 1910

L’actitud rupturista amb la tradició, així com la volguda creació d’un art adequat als temps que vivien, va impulsar els artistes d’aquest moment a l’experimentació, essent el Cubisme l’exemple més paradigmàtic i la culminació de tot aquest procés. Als voltants del 1910, un conjunt d’artistes influïts per l’estil de Cézanne van exposar la seva obra al Saló dels Independents de París, presentant al públic uns llençols que feien de la realitat una simplificació geomètrica que trencava amb tota la tradició artística anterior. Com els expressionistes, els cubistes van fer de les arts populars de pobles llunyans – “primitius” – el seu model a seguir, rebutjant les figures mimètiques dels cànons clàssics. Però, a diferència d’aquells, les obres de P. Picasso, G. Braque i J. Gris, van aprofundir més en la geometria dels cossos fent, en últim terme, un plànol geomètric de tot el que els envoltava, simplificant-lo al màxim i, a la vegada, deconstruint la realitat amb un nivell intel·lectual que va incloure, per primera vegada a la Història de la pintura, la quarta dimensió (el temps).

Paul Cézanne, Mont santa Victoria, 1902

Pablo Picasso, El flautista, 1911

 Amb l’adveniment de la I Guerra Mundial, molts dels artistes d’aquestes Primeres Avantguardes van desaparèixer, be perquè van modificar el seu estil o bé perquè van morir al front; però les pautes d’un nou llenguatge ja estaven escrites, nascudes de la insubmissió a les directrius socials i artístiques del moment, marcant així el desenvolupament de l’art de tot el segle XX.