The End of the Century: a critical period

If we have a look at History, we can observe how, curiously, the end of a century has been lived by the different societies as a problematic moment. It is lawful to see in this slightly curious fact if we consider that the calculation of years changes according to the culture in which we are situated and, inside this one, has suffered modifications also throughout the time. In West, which the predominant culture has been the established by the Christianity, we observe that it is until the 7th century (with the Pope Bonifacius IV) when the calculation is not been established according to the Christian Age, which point of item is the supposed date of Christ's birth. Before this calculation, it was the foundation of Rome (753 B.C.) the one that it was marking the beginning of the chronologies and, still today, if we go to places where other religions predominate (Islam, Buddhism, Hinduism), we will find another type of chronologies that they fix their beginnings in other key dates, not only because they are mythical but for historical.

Returning to the European frame, conditioned by the government of the emperor Constantinus (4th century A.D.), who had a mentality impregnated by the Christian Scriptures, the temporary changes -specially those referred to the millennium- were suffered as moments full of uncertainty where appeared multitude of vital and social attitudes. Thus, we find already in the 10th century the first great "crisis" worldwide in the Orb, derivative of the comparison of the end of the millennium with the end of the world, which bases have to be looked in the Saint John’s Apocalypse.

In this context, strongly philosophical currents from the 2nd century (that precisely would correspond to the millennium according to the Roman notable chronology previously) reappeared. Hermits, mystics, santones, millenarists...who preach a form of life and a few moral procedures that save the people in such a critical moment. Obviously, these thought currents had also his counterpart in the art of the epoch. In the 11th century, takes place the "Gregorian Reform" (in honour of the Pope Gregorius VII), whose principal aims in order to reform the Catholic Church were the rescue of the moral forms of life of the origins of the Christianity, the unification of the ecclesiastic institutions and the establishment of a type of uniform liturgy that had in the "Gregorian singing" his firmest prop. Beside this, in the plastic arts field, in the Iberian Peninsula, we find between the 10th and XIIIth centuries the manuscript transcriptions of the Apocalypse in the Beatus, which illustrate and comment the sacred text simultaneously whereas they reveal a worry between the clergy and the society for this issue.

Beatus of Valcavado, Palencia (Spain), c.970

As time went by, the medieval culture evolved from this marked religiousness up to obtaining a more opened character, which culminated with "Humanism", that bloomed in the Italic Peninsula between the 14th and 15th centuries. It is the moment of prominent figures such as Boccaccio, Petrarca or Dante Alighieri, whose more celebrated work, the Divine Comedy (1304-1321), returns to treat the idea of the Salvation, with a concept of the Christian Beyond I that compiles the reforms of the 11th century (Hell, Purgatory and Paradise).

Furthermore, in the 15th century, we assist to the first pendulum movement that will seem to dominate the cultural currents of West since then. The sight turns to the distant Greco-Roman past, idealizing it and rejecting the Gothic or Romanesque forms for resembling the most immediate past, the Middle Ages. This general "taste" for the classic style -understanding itself "classic" as recounted to the classic Antiquity of Greece and Rome- will be kept up to the 16th century, when -in a new commuting- the Gothic style is rescued and Baroque appears, which forms are, simultaneously, inheritors of the immediately previous Renaissance and of the medieval past that they try to dignify.

Raffaello: The Marriage of the Virgin, 1504

Caravaggio, Head of Medusa, 1597

In the 18th century a new change returns the protagonism to the classic directives, now spent by the Renaissance filter, and the Greco-Roman Antiquity, as well as the big teachers of the Italian Quattrocento and Cinquecento, become the models to continuing in the cultural and artistic spheres that developed themselves under the protection of the Academies.

Jacques-Louis David, Belisarius, 1784

Eventually, in the 19th century, it takes place a reaction against the Neoclassic current with the Romanticism, having a look again at the Middle Ages (and elaborating of it an image also idealized that nowadays is still difficult to avoid) and at the popular cultures of different countries, by the time that a turn towards the subjective interior of the creator or artist will undoubtedly mark the later art.

Eugène Delacroix, The Barque of Dante, 1822

Anyway, the dizzy quickness of changes that are happening, places us in the second half of the 19th century, when the pendulum moves for the last time in the same way that it had been doing previously. Thinkers and artists who appeared by the end of the 19th century –the french Fin de Siècle- adopted different points of view (for or against a classic or anticlassical trend), as a result of the historical tour that has been explained.

Nevertheless, academics kept defending the formal and moral perfection of the classic canons, aesthetics gave maximum protagonism to the art and his value by itself (l'art pour l'art or "the art for art's sake"), decadent ones gathered the romantic inheritance that was looking at the deepest corners of human being in order to adapt themselves to the new times. Finally, last but not least, modernists wanted to join technology and aesthetics so that they create an art for the society of the moment.

Jugend Magazine, 1900

Therefore, we will pay a special attention to this "critical" context -for being immersed in a process of intensive change – in order to observe the evolution of art and society of the 20th century up to the present day. 

Anne von B & Aida Marín Yrigaray

Final de Segle: un moment crític

Si fem un cop d’ull a la Història, podem observar com, curiosament, la fi d’un segle ha estat viscuda per les diferents societats com un moment problemàtic. És lícit veure curiós aquest fet si es té en compte que el còmput d’anys varia segons la cultura en la que ens trobem i, dins d’aquesta, també ha sofert modificacions al llarg del temps. A Occident, on la cultura predominant ha estat la establerta pel Cristianisme, ens adonem que no és fins el segle VII (amb el Papa Bonifaci IV) quan s’estableix el còmput segons l’Era Cristiana, el punt de partida del qual és la suposada data de naixement de Crist. Abans d’aquest còmput va ser la fundació de Roma  (753 a.C.) la que va marcar el començament de les cronologies i, encara avui, si ens dirigim cap a un lloc on predominin unes altres religions (Islam, Budisme, Hinduisme), trobarem un altre tipus de cronologies que fixen els inicis a unes altres dates clau, bé per raons mítiques o històriques.

Tornant a l’àmbit europeu, marcat des de temps de l’emperador Constantí (segle IV d.C.) pel predomini d’una mentalitat banyada per les Escriptures Cristianes, els canvis temporals – especialment aquells referits al mil·lenni – van ser viscuts com a moments plens d’incertesa, on van sorgir multitud d’actituds vitals i socials. D’aquesta manera, trobem ja al segle X la primera gran “crisi” a nivell internacional a l’Orbe, derivada de l’equiparació del final del mil·lenni amb la fi del món, les bases de la qual han de buscar-se a l’Apocalipsi de Sant Joan. És en aquest marc on ressorgeixen amb força corrents filosòfiques presents de forma minoritària des del segle II (que precisament correspondria al mil·lenni segons la cronologia romana abans referida). Eremites, místics, santons, mil·lenaristes... són molts els que van predicar amb una forma de vida i normes morals que salvaran a la gent en un moment tan crític i, en conseqüència, aquestes corrents de pensament, van tenir també la seva contrapartida a l’art de l’època. Al segle XI va tenir lloc l’anomenada “Reforma Gregoriana” (en honor del Papa Gregori VII), amb una sèrie d’objectius principals que pretenien reformar l’Església catòlica, entre els quals trobem des del rescat de les formes de vida morals dels orígens del Cristianisme o la unificació de les institucions eclesiàstiques, fins l’establiment d’un tipus de litúrgia uniforme que trobava en el “cant gregorià” el seu pilar més ferm. Al camp de la plàstica, trobem entre els segles XI i XIII, a la Península Ibèrica, les transcripcions manuscrites de l’Apocalipsi als coneguts Beats, que il·lustren i comenten el text sacre a la vegada que posen de manifest la preocupació sobre aquest tema del clergat i la societat del moment.

Beat de Valcavado, Palència (Espanya), c.970

A mesura  que avançà el temps, la cultura medieval va evolucionar des d’aquesta marcada religiositat fins a obtenir un caràcter més obert. Això va culminar amb l’”Humanisme”, que va florir a la Península Itàlica entre els segles XIV i XV. És el moment en què publiquen la seva obra personatges de la talla de Boccaccio, Petrarca o Dante Alighieri, l’obra més insigne del qual és la Divina Commedia (1304-1321), que torna a incidir sobre la idea de salvació amb una configuració del Més Enllà cristià que recull les reformes del segle XI (Infern, Purgatori i Paradís). Al segle XV, a més a més, assistim al primer moviment del pèndol que sembla que domini les corrents culturals d’Occident des de llavors. Es torna la vista al llunyà passat grecollatí, idealitzant-lo i rebutjant les formes gòtiques o romàniques que recorden el passat immediat de l’Edat Mitjana. Aquest “gust” general vers allò clàssic – entenent per “clàssic” allò referit a l’Antiguitat clàssica de Grècia i Roma – es mantindrà fins ben entrat el segle XVI, quan – amb un nou moviment pendular – es rescata l’estil gòtic  i es configura el Barroc artístic, amb formes que són hereves, al mateix temps, del Renaixement immediatament anterior i del passat medieval que pretén dignificar.

Raffaello: Els desposoris de la Verge, 1504

Caravaggio, Cap de Medusa, 1597

Al segle XVIII es torna a produir  un canvi que retorna el protagonisme a les directrius clàssiques, ara ja passades pel garbell renaixentista, i l’Antiguitat grecollatina, així com els grans mestres del Quattrocento i el Cinquecento italians, són els models a seguir a les esferes culturals i artístiques que es van desenvolupar al voltant de les Acadèmies.

Jacques-Louis David, Belisari, 1784

Al segle XIX, finalment, es torna a reaccionar contra el corrent neoclàssic amb el Romanticisme, mirant de nou a l’Edat Mitjana (elaborant amb ella una imatge idealitzada de la que encara avui ens és difícil defugir) i a les cultures populars dels diferents països, així  com un gir cap a l’interior subjectiu de l’artista o creador que marcarà indubtablement l’art posterior.

Eugène Delacroix: La barca de Dante, 1822

La rapidesa vertiginosa dels canvis que podem copsar a mesura que avancem en la línea del temps ens situa a la segona meitat del segle XIX, quan el pèndol es mou per última vegada del mode com ho havia estat fent anteriorment. Els pensadors i artistes que van aparèixer cap a finals del segle XIX – el Fin de Siècle  francès – van adoptar diferents punts de vista (tant a favor com en contra d’una tendència clàssica o anticlàssica), i no són més que la culminació del recorregut historicoartístic plantejat.  Els academicistes van continuar defensant la perfecció formal i moral dels cànons clàssics, els esteticistes van donar protagonisme a l’art com a tal (l’art pour l’art o l’art per l’art), els decadentistes van recollir l’herència romàntica que es fixava en els aspectes més profunds de l’ésser adaptant-la als nous temps i, per citar només un exemple més d’aquest maremàgnum cultural, els modernistes van voler unir tècnica i estètica per tal de crear un art adient a la societat del moment.

Revista Jugend, 1900

És en aquest context “crític” – perquè està immers en un procés de canvi accelerat – en el què ens situarem per observar l’evolució de l’art i la societat del segle XX fins a l’actualitat, ja al segle XXI. 

Anne von B  i Aida Marín Yrigaray

Fin de Siglo: un momento crítico

Si echamos un vistazo a la Historia, podemos observar cómo, curiosamente, el fin de un siglo ha sido vivido por las diferentes sociedades como un momento problemático. Es lícito ver en este hecho algo curioso si se tiene en cuenta que el cómputo de años varía según la cultura en la que nos hallemos y, dentro de ésta, ha sufrido modificaciones también a lo largo del tiempo. En Occidente, cuya cultura predominante ha sido la establecida por el Cristianismo, observamos que no es hasta el siglo VII (con el Papa Bonifacio IV) cuando se establece el cómputo según la Era Cristiana, cuyo punto de partida es la supuesta fecha del nacimiento de Cristo. Antes de este cómputo fue la fundación de Roma (753 a.C.) la que marcaba el inicio de las cronologías y, aún hoy, si nos dirigimos a lugares donde predominan otras religiones (Islam, Budismo, Hinduismo), encontraremos otro tipo de cronologías que fijan sus inicios en otras fechas clave, ya sea por razones míticas o históricas.

Volviendo al ámbito europeo, marcado desde tiempos del emperador Constantino (siglo IV d.C.) por el predominio de una mentalidad bañada por las Escrituras cristianas, los cambios temporales – especialmente aquellos referidos al milenio – fueron sufridos como momentos llenos de incertidumbre en los que afloraron multitud de actitudes vitales y sociales. De este modo, encontramos  ya en el siglo X la primera gran “crisis” a nivel internacional en el Orbe, derivada de la equiparación del fin del milenio con el fin del mundo, cuyas bases han de buscarse en el Apocalipsis de San Juan. Es en este marco que resurgen con fuerza corrientes filosóficas, presentes de forma minoritaria desde el siglo II (que precisamente correspondería al milenio según la cronología romana señalada anteriormente). Eremitas, místicos, santones, milenaristas... son muchos los que predicaron con una forma de vida y unas normas morales que salvaran a la gente en un momento tan crítico y, tales movimientos de pensamiento, tuvieron también su contrapartida en el arte de la época. En el siglo XI se produce la conocida como “Reforma gregoriana” (en honor del Papa Gregorio VII), entre cuyos objetivos principales para reformar la Iglesia católica se encontraban desde el rescate de las formas de vida morales de los orígenes del Cristianismo o la unificación de las instituciones eclesiásticas, hasta el establecimiento de un tipo de liturgia uniforme que tenía en el “canto gregoriano” su pilar más firme. En el campo de la plástica, encontramos entre los siglos X y XIII, en la Península Ibérica, las transcripciones manuscritas del Apocalipsis en los denominados Beatos, que ilustran y comentan el texto sagrado a la vez que ponen de manifiesto una preocupación entre el clero y la sociedad por dicho tema.

Beato de Valcavado, Palencia (España), c.970

A medida que avanza el tiempo, la cultura medieval evolucionó desde esta marcada religiosidad hasta obtener un carácter más abierto, que culminó con el “Humanismo” que floreció en la Península Itálica entre los siglos XIV y XV. Es el momento en que escriben personajes de la talla de Boccaccio, Petrarca o Dante Alighieri, cuya obra más insigne, la Divina Commedia (1304-1321), vuelve a incidir en la idea de la salvación, con una configuración del Más Allá cristiano que recoge las reformas del siglo XI (Infierno, Purgatorio y Paraíso). En el siglo XV, además, asistimos al primer movimiento del péndulo que parecerá dominar las corrientes culturales de Occidente desde entonces. Se vuelve la vista al lejano pasado grecolatino, idealizándolo y rechazando las formas góticas o románicas por recordar al pasado más inmediato, la Edad Media. Este “gusto” general por lo clásico – entendiéndose “clásico” como lo referido a la Antigüedad clásica de Grecia y Roma – se mantendrá hasta bien entrado el siglo XVI, cuando – en un nuevo movimiento pendular – se rescata el estilo del Gótico y se configura el Barroco artístico, cuyas formas son, a la vez, herederas del Renacimiento inmediatamente anterior y del pasado medieval que intentan dignificar.

Raffaello, Los desposorios de la Virgen, 1504

Caravaggio, Cabeza de Medusa, 1597

En el siglo XVIII se vuelve a producir un cambio que devuelve el protagonismo a las directrices clásicas, ahora pasadas por la criba renacentista, y la Antigüedad grecolatina, así como los grandes maestros del Quattocento y Cinquecento italianos, son los modelos a seguir en las esferas culturales y artísticas que se desarrollaron al amparo de las Academias.

Jacques-Louis David, Belisario, 1784

En el siglo XIX, finalmente, se produce vuelve a reaccionar contra la corriente neoclásica con el Romanticismo, mirando de nuevo a la Edad Media (elaborando de ella una imagen también idealizada de la que aún hoy nos es difícil escapar) y a las culturas populares de los diferentes países, así como un giro hacia el interior subjetivo del creador o artista que marcará indudablemente el arte posterior.

Eugene Delacroix, La barca de Dante, 1822

La rapidez vertiginosa de los cambios que se observa a medida que se avanza en la línea del tiempo nos sitúa en la segunda mitad del siglo XIX, cuando el péndulo se mueve por última vez del modo como lo había estado haciendo anteriormente. Los pensadores y artistas que aparecieron alrededor del final del siglo XIX – el Fin de Siècle francés – adoptaron  diferentes puntos de vista (tanto a favor o en contra de una tendencia clásica o anticlásica), que no son si no la culminación del recorrido histórico que se ha planteado. Los academicistas continuaron defendiendo la perfección formal y moral de los cánones clásicos, los esteticistas dieron máximo protagonismo al arte y su valor como tal (l’art pour l’art o “el arte por el arte”), los decadentistas recogieron la herencia romántica que miraba a los rincones más profundos del ser adaptándola a los nuevos tiempos y, por sólo citar un ejemplo más de este maremágnum cultural, los modernistas quisieron unir técnica y estética para crear un arte adecuado a la sociedad del momento.

Ilustración de la revista Jugend, 1900

Es en este contexto “crítico” – por estar inmerso en un proceso de cambio acelerado – en el que nos situaremos para observar la evolución del arte y la sociedad del siglo XX hasta nuestros días, ya en el siglo XXI.

Anne von B (colaboradora externa)